Fa dies que volia escriure aquest post al blog...
Divendres a les 19h quedem a la estació dels Catalans de Terrassa, per variar, faig tard! i amb una lleugera "bronca" xD! prenem camí del que havia de ser l'inici de la ruta forestal que portava cap a Sant Salvador de les Espases, un refugi entre Vacarisses i Olesa de Montserrat, tot davant de l'imponent massís de Montserrat.
Segons la companya de ruta, un cop prenem la ruta forestal ens porta directament a un pla on es deixen els cotxes i en 10 minuts ens plantem al refugi...
Tot i la facilitat de l'excursió, prenem les indicacions que trobem per
internet.
En sortir de Terrassa, prenem la carretera d'Olesa, fins que arribem al desviament que ens porta cap a Vacarisses BV-1211 lloc d'on sortia la ruta segons les indicacions... Tot i les 2 o 3 passades que fem, no trobem cap pista forestal que pugi muntanya amunt... i seguint fil per randa les indicacions trobem que el camí no és pista forestal sinó un sender...
Després de rumiar una estona si és apropiat aventurar-se o no... preparem les motxilles convenientment, i cap amunt.
El camí puja molt i arribem a la ermita de Sant Pere Sacama, però comença a fer-se fosc, són les 21.30. Tot seguint les indicacions del paper, ens porta fins la creu de Saba, creu situada dalt d'un puig considerablement alt... Fem el cim, acompanyats ja d'una foscor pròpia de les 10 del vespre, i les vistes sobre la comarca ens les imaginem, ja que només veiem els llums dels fanals i les cases.
Dalt de la Creu de Saba, no veiem per enlloc el nostre desitjat refugi... tot i les poques esperances de trobar-lo, seguim endavant! aquest cop toca baixar. Busquem un tal Pla del Fideuer, i després de caminar per un lloc desconegut durant prop d'una hora, arribem al que crèiem que era l'anomenat pla del Fideuer, i prenem la ruta que ens ha de portar a la cresta de les Roques de l'Afrau, tot passant per la imatge metàl·lica de Sant Bernat de Menton (patró dels excursionistes). Allà el camí continua potser 15 minuts fins una pista forestal! la estimada pista forestal per on havíem de pujar, allà Sant Salvador de les Espases ja està indicat! i el camí no té pèrdua, 10 minuts fins el refugi..
Era prop de mitja nit, portàvem 3 hores caminant per un lloc que no coneixíem amb la única guia d'un escrit d'internet, que per sort estava molt ben indicat! i sense cap error. A més vam tenir la sort o l'habilitat d'interpretar correctament totes les dades! i així arribar finalment al refugi.
Allà després de descansar uns minuts, ens disposem a recollir llenya dels voltants per fer un petit foc, que ens il·luminés.
La temperatura era molt bona durant tota la excursió, a partir de les 23h, la boira començava a dificultar la visibilitat, però tot i així ens va respectar prou!
A l'endemà, uns excursionistes matiners ens desperten, el Sol il·lumina les contrades que envolten el refugi, així que em disposo a recollir les vistes amb la poca bateria que tenia el mòbil.
La tornada fou molt més plàcida, vam prendre el mateix camí per les Roques de l'Afrau, tot i la meva "nostrada" religiositat, vaig deixar una branqueta de romaní al patró Sant Bernat del Menton, perquè realment me'n faig creus de que arribéssim tan bé, sense conèixer la zona i amb la poca visibilitat que teníem. Tornant, vam veure que les indicacions ens treien la raó, i el Pla del fideuer no era on nosaltres vam arribar sinó un que hi ha molt aprop... per sort, tots els camins van dur al refugi.
Fent la volta pel nord del puigventós, no vam baixar per la pista del Mas Mimó com indica la ruta, sinó que vam anar per la dreta, un caminet molt plàcid, que fa la volta sencera al Puigventós, i en tornava a la vista la ermita de Sant Pere Sacama, imponent dalt del turó...
així que sense saber molt bé on érem ni on anàvem, amb el Sol més calent que mai, i el cansament ja acumulat a les cames, i les cantimplores pràcticament buides... vam trobar-nos una font!! l'aigua sortia molt fresca de dins la muntanya amb un rajolinet que banyava la bora del camí.. així que vam aprofitar per fer una alto al camí, refrescar-nos, omplir les ampolles i continuar el camí...
Per sota nostre ja es veia el pont de la Renfe, i la carretera de Vacarisses a Olesa on havíem deixat el cotxe. Tot baixant passem per un camí privat, entre un parell de masies que davant la nostra presència es van limitar a saludar... tot recte pel camí vam anar a parar ni més ni menys que al mateix punt kilomètric on vam deixar el cotxe... certament una excursió perfecte!!
Tot mirant, veig que el color de la camisa és malva i porten una faixa... semblaven els Minyons... què raro vaig pensar... Encuriosit, vaig mantenir-me a la espera, a veure què passava... i minuts més tard veig que efectivament eren els Minyons de Terrassa, i es disposaven a aixecar un pilar de 4 dalt de la Castellassa de Can Torres, a més de 800 metres d'alçada, de fet en van fer dos, un miran al nord, i unaltre miran al sud. Què grans que són!!
