viernes, 29 de julio de 2011

Cap pena pel Nuñez

Això és el que en certa manera donava a entendre un locutor de ràdio ahir a la tarda...

Feia entendre que el "pobre" Nuñez "tan estimat" per Catalunya per haver estat el president del Barça i també gràcies a Crackòvia, és una commoció que hagi d'entrar a presó...
Després de sentir aquestes barbaritats, és allò de: -Pareu les màquines- si aquest constructor ha evadit impostos per un valor que xifren d'astronòmic, aquest delinqüent (per molt president del Barça que hagi sigut, i per molt riure que en Latre faci amb el seu personatge) no és mereix res més que el càlid terra de la presó i la tendresa dels barrots d'acer.
Per culpa de personatges com aquests, la pressió fiscal recau encara més sobre les classes mitges i baixes.. si les empreses grans i les grans fortunes aconsegueixen evadir impostos.. qui paga les despeses de la Generalitat?? la gent, el poble.

Cal saber diferenciar l'afecte a un personatge públic, del deure ciutadà de qualsevol català.. algú que no paga els seus impostos, és per mi un traïdor, un lladre..

Estic segur que si acaba entrant a la presó, li hagués agradat pagar els seus impostos per nombrosos que fossin, potser les presons ara serien més acollidores.

lunes, 11 de julio de 2011

Caldria posar base a aquest aiguamoll

Cito a Mariano José de Larra:

Hasta ahora, una masa que no es ciertamente la más numerosa, quiere marchar a la par de las más adelantadas de los países más civilizados; pero esta masa que marcha de esta manera no ha seguido los mismos pasos que sus maestros; sin robustez, sin aliento suficiente para poder seguir la marcha rápida de los países civilizados, se detiene jadeando, y se atrasa continuamente; da de cuando en cuando una carrera para igualarse de nuevo, caminando a brincos como haría quien saltase con los pies trabados, y semejante a un mal taquígrafo que, no pudiendo seguir la viva voz, deja en el papel inmensas lagunas, y no alcanza ni escribe nunca más que la última palabra. Esta masa, que se llama despreocupada en nuestro país, no es, pues, más que el eco, la última palabra de Francia no más. (...) los resultados de esta despreocupación superficial de querer tomar simplemente los efectos sin acordarse de que es preciso empezar por las causas; de intentar, en fin, subir la escalera a tramos: subámosla tranquilos, escalon por escalón, si queremos llegar arriba. <<¡Que otros van a llegar antes!>> nos gritarán. ¿Qué mucho, les responderemos, si también echaron a andar antes? Dejadlos que lleguen; nosotros llegaremos después, pero llegaremos. Mas si nos rompemos en el salto la cabeza, ¿qué recurso nos quedará?

200 anys després està tot dit, la "desafecció" o com diu en Larra "despreocupación" que premia el "pelotazo", la fama, els diners a cabassos, semblava fa amb prou feines 5 anys, de burrus intentar treballar, estalviar, millorar, innovar.. i ara veiem els que un dia van ser els grans estrategues del segle XXI, sortir aviat de la ESO i cosir una butxaca ben gran per encabir els quantiosos sous que rebia un encofrador o un simple peó.. grans ments que no van veure més enllà del seu nou BMW o de la seva hipoteca... Sense unes bases personals que els ajudés a créixer formativament, amb nul·la ambició per progressar, per aprendre per millorar! malgastant en vacances, restaurants, hotels..

Tots plegats, una masa de zombis condemnats de per vida a fer allò que saben fer, "ora et labora" pic i pala! amb però l'orgull tocat, d'aquells que un dia van ser i avui juguen a ser el més ric del LIDL.

Des del meu punt de vista, ens hem caigut de cap!