domingo, 28 de agosto de 2011

Terrassetes d'estiu

La via pública és com n'indica el nom, una via i a més pública!! curiosament, dels pocs serveis públics encara no retallats per la Generalitat (temps al temps). Sigui com sigui la funció bàsica és circular!! però a la pràctica l'objectiu dels vianants és esquivar!: la glorieta del bus, el plafó publicitari, el monòlit de l'associació de comerciants, els arbres, les merdes de gos, senyals, pals (elèctrics, telèfon, anti-aparcament), fanals, la caseta de la ONCE, la caseta del gremi de comerciants (que no en té prou amb els monòlits), la bústia de correus, contenidors varis, papereres, motocicletes, bicis i un llarg etcètera..

Però el que més m'ha sorprès últimament són les terrasses!

Des del meu humil punt de vista, com a simple vianant penso que en cal una regulació i no vull dir amb això que el servei d'Urbanisme de Terrassa no ho reguli, sinó que segurament s'ha relaxat durant aquests anys, cal entendre l'enorme i feixuga tasca de parar la mà durant aquests temps de bonança econòmica i de projectar barris i més barris per engrandir la ciutat.
Ara que tenen temps lliure els convido a estudiar alguns dels casos que m'han semblat més flagrants:

Algú m'explica com es pot permetre col·locar 4 o 5 taules al mig de la plaça de la font trobada? una plaça que té més trànsit de persones que de cotxes la rotonda del Doré?

Pot una terrassa d'estiu apoderar-se dels petits bancs o murets de pedra que hi ha a la placeta entre el carrer Font Vella i el Cardaire? al meu entendre després de la pujada de la Font Vella, més d'un ciutadà o ciutadana n'agrairà l'espai per recuperar l'alè.. (a la foto encara no hi ha la terrassa, ara n'està ple)


Per no parlar del carrer de la Palla on les "petites" taules i el constant anar i venir de cambrers, sumat a la "grandària" del carrer, el fan si més no angoixant..

I al carrer de les Parres, heu notat la tristesa de qui s'asseu a la taula solitària que hi ha pràcticament a la cantonada amb la Plaça Vella? sembla aquell típic "quiero y no puedo" a qui en passar pel seu costat sembla obligat per la proximitat saludar-lo, plànyer-lo i distreure'l tot comentant el temps com qui es troba a l'ascensor...

I la plaça del Doctor Cadevall? sí aquella just davant del Quijote! amb les pilones, els arbres, la terrassa, els bancs, les motos, agradable oi?


I a la Plaça Vella, malgrat el costum i el fet que ja no ens sorprèn trobar terrasses cada dia, us heu adonat que pràcticament un 40% per no dir un 50% de la superfície de la Plaça està ocupada per terrassetes i mobiliari urbà de discutible utilitat?

Després de tot, encara hi ha qui es queixa perquè un nen de 8 anys amb "evidents" trets feixistes vol apoderar-se de l'espai públic! i alcen la veu contra tal injustícia sense adonar-se de tot allò que també ocupa la Plaça però sembla que té més dret d'ocupar espai un arbre o un banc, que no pas un simple nen o nena que juga a la plaça del seu poble.

Ep! i no he entrat a parlar d'obres, carrils bicis, carril bus, monuments, d'això a Terrassa n'hi ha per escriure un llibre...


Agrairé el teu comentari!

sábado, 20 de agosto de 2011

Lev Tolstoi - Guerra i Pau

Fa no un parell de setmanes que vaig entrar a l'Abacus sense intenció de comprar res, quan entre els molts llibres que vaig trobar a les prestatgeries, em va sorprendre (pel volum i per la tapa) el llibre de Lev Tolstoi - Guerra i Pau.
Sense conèixer massa ni l'escriptor ni l'obra en qüestió em vaig aventurar i me'l vaig endur.
Si ve no l'he llegit sencer sinó que tot just avui he arribar a l'equador (aproximadament) del volum, he decidit fer un petit comentari sobre allò que més m'ha sorprès i la meva opinió del que porto de llibre, sense ànim de convèncer a ningú.

En primer lloc és increïble la quantitat de personatges (principals i secundaris) que apareixen a l'obra, per si no n'hi hagués prou l'escriptor no es conforma amb omplir pàgines amb noms diferents personatges que a les primeres incursions del llibre no saps si seran trascendentals si cal memoritzar l'impossible cognom rus, el càrrec i el nom de pila o si n'hi ha prou a llegir per sobre el nom i oblidar-se'n tot seguit.
El cas és que volent o no, a certes alçades del llibre acabes coneixent el Comte Ilia Andreievitx Rostov i sabent que és pare de Vera promesa amb Berg, de Nicolau mig promès amb Sònia (la seva cosina), de Natatxa promesa amb el compte Andreu Bolkonski i per últim de Pètia...
El millor de tot però és la gràcia amb la que l'escriptor dóna la informació essencial al lector! per conèixer les relacions entre els personatges calen tranquil·lament 100 o 200 pàgines i de sobte com qui no vol la cosa, l'escriptor deixa caure el nom complet del comte Rostov, o treu a la llum els noms dels fills d'aquest comte.
Seria molt fàcil agafar 2 o 3 personatges principals que en les 10 primeres pàgines ja tens la seva descripció física coneixes les relacions entre ells i segurament algun detall fins i tot sobrant..
Trobo encisador com el mateix escriptor aconsegueix no cedir davant la temptació d'explicar-ho tot, d'esclarir en les primeres pàgines quins són els personatges a tenir en compte i quins no, com són etc.

D'altra banda crec que cal destacar com explica les coses, aparentment caotiques, ja que dins de les 15 parts en que es divideix el llibre hi ha uns capítols, i en aquests tan bon punt explica una batalla de l'ajudant de camp Andreu Bolkonski com al següent explica la tormentosa existència a Petersburg de'n Pere. D'aquest caos tremendament calculat n'apareixen el·lipticament certs sentiments, sensacions, punts de vista que el mateix lector es crea en llegir aquells petits detalls que potser un comentari, un moviment o una escena causa en el lector. Per exemple en el moment de l'entrega de medalles entre l'emperador rus Alexandre i Napoleó Bonaparte exigeix al lector la pregunta - i perquè tanta sang?-
Aquesta forma de fer, aquest estil de Tolstoi no l'havia conegut abans "y si lo he visto no me acuerdo". En qualsevol cas la trobo exquisita i d'una subtilesa magistralment calculada i d'una habilitat realment digna d'admirar.

Per últim m'ha xocat la relació entre el personatge de Pere Bezukhov i la francmaçoneria. En primer lloc perquè no me l'esperava per res del món, i en segón lloc perquè en els últims mesos m'ha aparegut més d'un cop tot el món de la maçoneria, (món que desconec per complet) i que em causa una certa curiositat. Aprofito per demanar a algú coneixedor del món que no dubti a contactar-me, li estaré agraït si me'n fa cinc cèntims.

En conclusió i espero no ofendre ningú, penso que aquest és segurament el millor llibre que he llegit que no és un gran honor coneixent la pobre col·lecció que en podria fer dels meus llibres llegits completament (els començats en són uns quants més..). En tot cas penso que aquest llibre li dóna mil voltes a les històries d'aventures de la Matilde Asensi, a llibres intrigants com La Pell Freda de l'Albert Sánchez-Piñol o l'Home de Sant Petersburg de'n Ken Follet. Segurament tots aquests escriptors han aconseguit que em devori el llibre per la trama, pel saber que passarà a la següent pàgina, però Tolstoi em crea una addicció a l'estil, a l'art amb que desvela petits detalls que et fan crear les pròpies hipòtesi sobre el que vindrà. Aquesta dedicació, aquesta aparent simplicitat amb la que succeïxen les coses, una normalitat talment mesurada que en fa una complexió al meu entendre inabastable!