 |
| Vapor Gran |
Avui dia el silenci productiu a la ciutat és absolut, amb el boom immobiliari Terrassa es convertí en "la ciutat de les grues" i la construcció tirava a terra la majoria dels antics vapors i magatzems, mantenint això sí, la xemeneia, per recordar on hi havia hagut un vapor. Ara aquestes xemeneies envoltades de pisos són l'exemple clar del que ha passat, hem construït pisos buits sobre les fàbriques que temps enrere havien col·locat aquesta ciutat en la punta de llança de la economia catalana i espanyola.
 |
| Xemeneia del Vapor Gran |
Tot això crec que és un caldo de cultiu idoni perquè tard o d'hora algú trobi el mercat que faci girar de nou la maquinaria catalana, la indústria serà la que ens traurà de la crisi i no les especulacions immobiliàries o financeres. Tota economia que no es toca tard o d'hora cau, perd valor, confiança i s'arruïna, és el material el que ara i sempre ha sigut la base de qualsevol economia i és això el que cal potenciar. Cal un canvi de xip, recuperar els valors que les generacions precedents s'han encarregat d'oblidar, allò de la feina ben feta, de l'estalvi, la precaució, la responsabilitat, el compromís. Penso que poc ens poden ensenyar les "generacions del núvol" sinó que els referents els hem d'agafar dels nostres avis, d'aquells petits tallers que poc a poc creixien i es convertien en fàbriques, en la botiga que a base de feina i hores aconseguia ser rendible, en l'empresari que invertia els diners en noves fàbriques que creaven una riquesa local.
La globalització és un fet i no dic que no hi haguem de jugar, però per aixecar el cap en cal tenir una base i aquí cito a Larra que ho explica d'una forma realment clara:
"Hasta ahora, una masa que no es ciertamente la más numerosa, quiere marchar a la par de las más adelantadas de los países más civilizados; pero esta masa que marcha de esta manera no ha seguido los mismos pasos que sus maestros; sin robustez, sin aliento suficiente para poder seguir la marcha rápida de los países civilizados, se detiene jadeando, y se atrasa continuamente; da de cuando en cuando una carrera para igualarse de nuevo, caminando a brincos como haría quien saltase con los pies trabados, y semejante a un mal taquígrafo que, no pudiendo seguir la viva voz, deja en el papel inmensas lagunas, y no alcanza ni escribe nunca más que la última palabra. Esta masa, que se llama despreocupada en nuestro país, no es, pues, más que el eco, la última palabra de Francia no más. (...) los resultados de esta despreocupación superficial de querer tomar simplemente los efectos sin acordarse de que es preciso empezar por las causas; de intentar, en fin, subir la escalera a tramos: subámosla tranquilos, escalon por escalón, si queremos llegar arriba. <<¡Que otros van a llegar antes!>> nos gritarán. ¿Qué mucho, les responderemos, si también echaron a andar antes? Dejadlos que lleguen; nosotros llegaremos después, pero llegaremos. Mas si nos rompemos en el salto la cabeza, ¿qué recurso nos quedará?"
Ens en sortirem! penso que ens tocarà viure una època on amb molt esforç i molta feina, aconseguirem aixecar-nos!
Imatges del blog www.passatindustrial.blogspot.com
