viernes, 23 de marzo de 2012

La Terrassa Industrial

Vapor Gran
 Alçant la vista per la finestra de l'habitació es veuen arreu vestigis industrials del segle passat, on la ciutat es coneixia com la "Terrassa Industrial" o la "ciutat de les xemeneies" una ciutat pionera de la indústria catalana que exportava al mercat espanyol i a l'internacional tot lo relacionat amb el tèxtil, des de roba a tints passant per peces de maquinaria, serveis, etc. Aquesta era aleshores una ciutat productiva i també cal dir-ho, molt més bruta, emboirada i sorollosa, però com diu la gent gran de la ciutat "el soroll dels telers era sinònim de treball".

Avui dia el silenci productiu a la ciutat és absolut, amb el boom immobiliari Terrassa es convertí en "la ciutat de les grues" i la construcció tirava a terra la majoria dels antics vapors i magatzems, mantenint això sí, la xemeneia, per recordar on hi havia hagut un vapor. Ara aquestes xemeneies envoltades de pisos són l'exemple clar del que ha passat, hem construït pisos buits sobre les fàbriques que temps enrere havien col·locat aquesta ciutat en la punta de llança de la economia catalana i espanyola.

Xemeneia del Vapor Gran
Ara tenim a la ciutat les millors voreres del món, els millors camps de gespa artificial que es poden tenir, tenim els edificis històrics arreglats i reconstruïts, tenim una riera que n'hem fet un parc. Si ens parem a pensar en tots els diners que hi hem abocat són xifres realment desorbitades i sí! ara ja està fet i sí! és realment agradable tenir les esglésies de Sant Pere i el castell Cartoixa arreglat, sobretot pensant en l'agònica època que ens espera viure i en el temps que passarà fins poder tornar a invertir un sol € en aquestes parets.

Tot això crec que és un caldo de cultiu idoni perquè tard o d'hora algú trobi el mercat que faci girar de nou la maquinaria catalana, la indústria serà la que ens traurà de la crisi i no les especulacions immobiliàries o financeres. Tota economia que no es toca tard o d'hora cau, perd valor, confiança i s'arruïna, és el material el que ara i sempre ha sigut la base de qualsevol economia i és això el que cal potenciar. Cal un canvi de xip, recuperar els valors que les generacions precedents s'han encarregat d'oblidar, allò de la feina ben feta, de l'estalvi, la precaució, la responsabilitat, el compromís. Penso que poc ens poden ensenyar les "generacions del núvol" sinó que els referents els hem d'agafar dels nostres avis, d'aquells petits tallers que poc a poc creixien i es convertien en fàbriques, en la botiga que a base de feina i hores aconseguia ser rendible, en l'empresari que invertia els diners en noves fàbriques que creaven una riquesa local.

La globalització és un fet i no dic que no hi haguem de jugar, però per aixecar el cap en cal tenir una base i aquí cito a Larra que ho explica d'una forma realment clara:

"Hasta ahora, una masa que no es ciertamente la más numerosa, quiere marchar a la par de las más adelantadas de los países más civilizados; pero esta masa que marcha de esta manera no ha seguido los mismos pasos que sus maestros; sin robustez, sin aliento suficiente para poder seguir la marcha rápida de los países civilizados, se detiene jadeando, y se atrasa continuamente; da de cuando en cuando una carrera para igualarse de nuevo, caminando a brincos como haría quien saltase con los pies trabados, y semejante a un mal taquígrafo que, no pudiendo seguir la viva voz, deja en el papel inmensas lagunas, y no alcanza ni escribe nunca más que la última palabra. Esta masa, que se llama despreocupada en nuestro país, no es, pues, más que el eco, la última palabra de Francia no más. (...) los resultados de esta despreocupación superficial de querer tomar simplemente los efectos sin acordarse de que es preciso empezar por las causas; de intentar, en fin, subir la escalera a tramos: subámosla tranquilos, escalon por escalón, si queremos llegar arriba. <<¡Que otros van a llegar antes!>> nos gritarán. ¿Qué mucho, les responderemos, si también echaron a andar antes? Dejadlos que lleguen; nosotros llegaremos después, pero llegaremos. Mas si nos rompemos en el salto la cabeza, ¿qué recurso nos quedará?"

Ens en sortirem! penso que ens tocarà viure una època on amb molt esforç i molta feina, aconseguirem aixecar-nos!


Imatges del blog www.passatindustrial.blogspot.com

domingo, 18 de marzo de 2012

El Picnic Jazz com el Jove

El diumenge del Picnic Jazz és sense dubte un dels millors dies de l'any, com ho són també els dies de Jove de Festa Major.

Avui passejant per Vallparadís pensava en les diferències entre un festival i l'altre i a part de l'estil de música i de l'edat de la gent que s'hi mou, poques diferències hi ha, les paradetes estan a un costat i a l'altre, l'alcohol corre enllaunat arreu on miris i a la que voltes creues cortines de fum d'olors "característiques".

Foto del perfil de twitter @novajazzcava
La gran diferència però són els diners que el Picnic Jazz mou, evidentment guanyats per la qualitat i els patrocinis que té, però sobretot també pel suport que l'Ajuntament i la ciutat en general dóna a aquest festival. Poso la mà al foc que més d'un regidor i fins i tot l'Alcalde arreu on va parla bé del Festival de Jazz i anima fins i tot a empreses, caixes i bancs a donar-hi suport! (com fem tots els terrassencs).*

El Jove no té aquest suport del consistori, per tant aguanta amb la força de les entitats que l'organitzen, un pressupost de 0€ i molts pals a les rodes. Això sí el Jove té com el Picnic Jazz el suport popular que no falla mai a la cita, però que sovint també, és crític i en comparar amb altres ciutats troba pobre el Jove... no hi ha cap dubte que si l'oferta és pobre, el públic ho és en consonància.

Sempre m'agrada recordar l'any que ERC va entrar a govern i va exigir un pressupost digne pel Jove! aquell any Obrint Pas i Dr. Calypso a més d'una pila de grups novells van aixecar l'ànim de la joventut terrassenca, l'ambient era boníssim, gent d'arreu del país a Terrassa gaudint de la festa! per molts aquell va ser un Jove MEMORABLE!!.

Foto: Eduard Anguita
De manera que quan arribi festa major, i les plomes afilades de polítics i opinadors de la ciutat es preparin per fer diana sobre el "jove tu també pots..", els convido a aixecar el cap un moment, reflexionar i recordar que a finals de Març segurament passejaven pel parc de Vallparadís creuant-se personatges com l'ex-alcalde Royes, l'actual Alcalde, regidors de tots els colors polítics i evidentment amb tota la societat civil terrassenca i trobant durant el dia amics, coneguts i saludats que gaudien com tots d'un magnific dia de sol, asseguts a la gespa, cervesa en mà.*

A principis de Juliol per festa major molts joves (i no tant joves) estarem fent exactament el mateix, amb menys pressupost però amb les mateixes ganes de festa i de passar-nos-ho bé. Respectem-lo també.


Eduard González
Portaveu de les JERC del Vallès Occidental

jueves, 1 de marzo de 2012

Fabrizio de André

Fabrizio de André és un cantautor italià, que no coneixia fins que un dia de casualitat a l'Spotify, passant d'un grup a un altre hi vaig caure, em va agradar principalment la veu potent i tranquil·la amb la que canta, però sobretot l'estil d'algunes cançons més "folk" que segurament són adaptacions de cançons tradicionals o noves invencions que respiren a cançó popular.

Així vaig descobrir algunes de les cançons que us enllaço a continuació. Val la pena que escolteu la lletra crec que si sabeu un pel d'Italià en podeu entendre el contingut, sinó busqueu la lletra i si no ja us l'explicaré un dia. En general són cançons on es diu allò que públicament no es podia dir de cap altra forma.