Ahir vaig tenir la meva primera entrevista de feina a una empresa multinacional terrassenca, molt lligada al món de l'enginyeria i la investigació en el món de les ciències de la salut (Telstar).
I una hora després de l'entrevista em van enviar un correu electrònic per dir-me que m'havien escollit per treballar aquest estiu amb ells.
La oportunitat és immillorable, poder treballar en una empresa important del món de l'enginyeria que s'adapta a les meves necessitats. No cal dir que l'alegria és enorme!
Això implica haver de renunciar a la feina d'informador forestal del Pla de Vigilància contra Incendis que durant 4 estius he estat fent sempre a la ruta 118 - Terrassa / Matadepera.
Enrere queden 4 magnífics estius on he après moltíssim! he conegut la meva ciutat i la veïna Matadepera com no la coneixia, he après a posar en valor el tresor que ens envolta a mirar més enllà dels edificis de la ciutat.
Són moltes les coses que en aquests dies d'estiu pujat a un tot terreny blanc han passat, moltes les experiències, les sensacions i les persones que he conegut, totes elles han contribuït a que el meu record d'aquests 4 anys sigui encara més meravellós.
En especial i en primer terme no puc sinó agrair als més propers, la seva feina, el seu bon tracte i la seva agradable companyia, de tots n'he après, de tots en guardo un grandíssim record. En Toni Amén el meu company de ruta durant tot aquest temps, en Joan Beltran de la ruta 111 i en Pere Amat de la 116-112, i també amb molt de carinyo tot i que amb menys temps l'Uri Lao, en Natxo Oñatibia i en Jordi Sanvicens de la 119 i l'Aitor de la 115. A més dels grans companys, en Jordi Costa com a enginyer en cap del Vallès Occidental no puc sinó agrair-li totes les gestions i la paciència. Així com l'eficiència (inusual al nostre Ajuntament) de la Protecció Civil de Terrassa: Mª Vicenta Villar i Mª Antònia amb qui el tracte ha estat excel·lent.
Els Voluntaris Forestals de Terrassa (ADF) agrupació a la que des que vaig conèixer en formo part, han estat sense cap mena de dubte una peça clau de tot aquest temps. Crec que són les persones amb qui més he rigut (i no és conya). Les tardes de dissabte i de diumenge sempre han acabat encara que per poca estona al Pi de Can Gonteres. Arribar amb el tot terreny allà, baixar i riure fins l'hora de plegar. Genial!
El Bombers de Terrassa que durant els primers anys desplaçaven una unitat a l'Obac també han estat importants tot i no treballar tant estretament com amb els altres hi va haver uns dies de gran sintonia.
Recordo passar-m'hi algunes grises d'aquelles que intenta ploure però no pot i xerrar sobre temes bastant profunds amb els qui jo pensava que eren simples membres d'un cos on es prima la força a el cap i on els meus prejudicis van quedar totalment soterrats. Tenim uns grandíssims Bombers, amb una capacitat crítica i un coneixement de l'entorn i de la vida política que tan de bo compartissin altres cosos de seguretat de la Generalitat. El fet més divertit va ser compartir una paella el dia que ells celebraven canvi de torn i nosaltres justament fèiem ruta conjunta, va ser segurament el millor dinar de tot l'estiu.
Els Agents Rurals (o com tothom anomena: "los forestales" xD) que són simplement l'èlit del món forestal, tenir plaça als Agents Rurals és més difícil que treballar a la NASA i tot i les breus estones que he compartit amb ells (sovint després d'un incendi) he après molt sobre com detectar les causes d'un foc i sense èxit m'han explicat més d'un cop part de la normativa de caça de la que sincerament he estat incapaç d'entendre.
Els vigilants del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac han estat uns grans companys sempre per la zona de Matadepera, amb els que he compartit moltes tardes al camí de Puig Codina, intercanviant informació, l'Albert i l'Elies han estat dos grans companys així com molts d'altres que a breus estones he compartit algun moment tot parlant i coneixent la realitat de cada lloc, un record també pels camises verdes!
D'entre aquests una figura curiosa va ser el primer guaita que hi va haver a l'Obac, el pobre es va passar quasi un mes amb una cadira i un para sol al mig de la muntanya fins que no li van posar la caseta.
Descobrir que el company de la 115, andalús de Còrdova, i un dia parlant-ne li vaig preguntar de quin poble era i va resultar ser d'un poblet "El Ochavillo del Rio" curiosament el poble d'on eren els meus avis materns.... #flipa
A més de tots aquests companys i companyes amb qui més temps he compartit, n'hi ha hagut una pila de gent amb qui potser només uns minuts hem comentat la jugada, entre ciclistes, excursionistes, gent passejant, esportistes, gent gran que caminava pel bosc i que cansat de no parlar amb ningú en tot el dia aprofitava per xerrar una estona, de fet recordo dues persones en especial. La primera un senyor de Les Pedritxes a qui havien operat feia poc del cor, ja que havia patit un infart i passejava sovint, no recordo de que vam parlar, però em va colpir, tenia molta energia aquell home.
D'altra banda recordo també una parella que anava bastant perduda i no sabien cap a un anar, els vaig fer de "guia turístic" i en dir-los que podrien anar al Gurugú em va explicar la història del Turó del Gurugú! Genial!!
Els Pagesos han estat també uns personatges bastant divertits, sobretot el de Can Font, amb qui vaig compartir algunes tardes i vaig veure per primer cop una ovella parint. També recordo el de la Masia Ègara i el que pastura pel Bon Aire.
La Ràdio era la única companyia que sovint teníem i hi ha històries (que no es poden explicar) molt divertides! però els millors moments sempre van ser amb I-207 on fire! i evidentment el bon rollo amb els diferents operadors del Control Vallès.
Hi ha moltes coses a explicar, la vida a la muntanya, la relació amor-odi amb animals, insectes i plantes... els moments d'angoixa per trobar-te perdut, la gent del Llac Petit, les excursions dalt d'alguns turons, pujar amb cotxe a El Pujol, les empanades dalt d'algun turó a l'hora de plegar, els més de 10 llibres que m'he llegit en aquest temps (El Alquimista, Guerra i Pau, Articulos de Larra, l'Home de Sant Petersburg, El economista camuflado, Iacobus, Todo bajo el Cielo, entre d'altres..) les onades de calor a 45º amb vent sec de l'oest, la boira intensa, la pluja torrencial, els gelats al Gurugú, la marinada a la tarda...
... i la música! els discos del Toni no només no s'assemblaven en res als que jo duia, sinó que la gran majoria d'ells ni els coneixia o no havia tingut la oportunitat d'escoltar, de manera que cada disc que posava era una experiència nova i alguns d'ells molt gratificants.
Per acabar recordo un dia boig de Sant Joan on crec que vaig establir un rècord, vaig veure 8 columnes de fum en un sol dia! (una columna per hora! xD). Els que més em coneixen sabran que el PVI té molts efectes secundaris, però un d'ells és la obsessió per les columnes de fum.
N'hi ha tantes de coses que han canviat o que he après amb aquesta feina... crec que la trobaré molt a faltar. Però tot té el seu moment, ara toca treballar en un altre àmbit on em sigui possible començar a construir una carrera professional.
Tots aquests records, cançons, moments, racons, no queden pas a l'oblit ni al passat, sinó que tots ells esdevenen des d'avui la base del meu futur, tots i cadascun dels camins que vaig recórrer són des d'avui més vius que mai! me'ls estimo més des del moment que sé que no es tornaran a repetir de la mateixa forma.
Acabo el PVI de la millor manera, amb un record immillorable de tot aquest temps, de totes les persones amb les que he compartit aquest temps, de totes les experiències viscudes i amb un futur millor. Què més puc demanar en els temps que corren?
