Especialment avui, perquè ahir al vespre me'n vaig anar a dormir amb un dels últims capítols de la trista història que els últims mesos hem viscut al nostre club i que encara avui caldejava. Parlo en passat perquè el David (l'Oso) l'ha escapçat del tot amb un escrit correcte i diplomàtic, acompanya't d'una lliçó de mestre.
Sóc pesat, però especialment avui que per aquestes dates i ja farà cinc anys, es va fundar el Club de Rugby dels Carboners de Terrassa. Jo no sabía gairabé res de rugby, però potser els podria ajudar vaig pensar i va ser amb aquest esperit que vaig assistir a la meva primera reunió (la tercera del Club) al bar l'Estapera (bar que casualment va agafar, com aquest blog, el nom d'aquest famós ball terrassenc).
Allà en Txavu Filgueira, els germans Ocampo, en Raul Dillana, en Ferran de la Roza i l'Edu Martin-Borregón (amb una impressora!! :-O) vam decidir el que dies abans per Facebook vam estar comentant, colors del club, logo, nom i acta fundacional.
Jo d'aquella reunió vaig sortir amb un somriure d'orella a orella, la gent, l'entusiasme, les decisions que esperàvem fossin transcendentals per aquest projecte de nou club, la idea i la oportunitat de crear de zero un projecte esportiu nou a la ciutat, barrejava dos de les grans passions que amb 21 anys havia tingut: l'esport i gaudir de l'organització com ho feia a les JERC.
Des d'aleshores sempre he estat implicat en les diferents juntes directives del club, treballant per construir i fer créixer el projecte, primer amb en Miquel Dalmau al capdavant, després amb en Paco Caballero i recentment ara amb en Celso Pérez.
 |
| Primer partit a Cornellà |
Però com en tots els processos de creixement, arriben les crisis i a finals de la temporada passada Carboners va tenir la seva primera gran crisi, una situació insostenible de divisió entre la Junta Directiva i socis, entre jugadors, entre jugadores, faltes de respecte entre cos tècnic i jugadores, males cares, comentaris, crítiques sense fonament i crítiques fonamentades no escoltades. La gran família carbonera va esdevenir un ball de bastons insuportable que va acabar amb la dimissió del president Paco Caballero i posteriorment a l'assemblea general, la dimissió de la Junta en ple.
Decepció, ràbia, enfrontaments, divisió, ganes d'engegar-ho tot a rodar, un femení en quadre i sense entrenador, un masculí que potser n'haurien de ser dos, però només amb un entrenador, jugadors que deixaven el club...
En Jordi Demestre i jo ens vam veure amb la responsabilitat de buscar sol·lucions, buscar gent que volgués fer un pas endavant per treballar pels Carboners, unint en una junta el masculí, el femení i l'escola de rugby (els pares i mares) tots junts.
Per sort vam trobar les persones disposades a treure l'entitat del fangar on érem, amb en Celso Pérez al capdavant i amb molts problemes per coordinar-nos i entendre com funcionaven tots i cada un dels aspectes del club.
Fins avui!
De fet fins aquesta setmana... Dimarts abans de començar entreno aixeco un moment el cap i veig a una trentena de noies entrenant plegades, cantant pel camp, rient i treballant juntes els exercicis físics que en Miquel (l'entrenador que s'ha ofert per treballar amb elles) els manava i les esperonava.
Mirava al costat i veia potser una quarantena de companys que preocupats dèiem: "avui som pocs..."
Davant teníem un nou entrenador, l'Ian, que dirigia la seva primera sessió i se'l veia molt motivat amb el projecte, ens explicava nous conceptes i nous exercicis per treballar els errors més comuns en el nostre joc.
I és que avui, concretament avui, hem garantit com a junta la inscripció del segon equip. Una fita històrica que suposa un risc i sobretot un repte per seguir creixent tant en qualitat com en nombre de jugadors i que de ben segur suposarà un nou boom pel rugby terrassenc.
I també avui, ha acabat un periple de més d'un any de feina continua per buscar patrocinadors que ens ajudessin econòmicament a fer viable el club i que cal agraïr molt especialment a l'Anahí, la Laia Santo-Domingo, l'Alfons Ubach, en Marc Bertomeu, en Xavi Paredes, en Víctor Gutíerrez "pelos" i en Celso Pérez, que plegats hem aconseguit quadruplicar els ingressos que teníem de patrocinadors.
En resum, com fa cinc anys, he sortit d'una reunió dels Carboners, amb la felicitat d'haver arribat fins aquí, però sobretot per sentir que tenim per davant un camp enorme per recórrer i créixer.
En aquest temps he conegut a molta gent amb aquest projecte, he viscut molts moments, moltes sensacions, i el denominador comú de quasi totes és en David Cabrera "el fisio" que hi és des del primer entrenament i avui ha fet un comentari al grup de jugadors i cito:
-Estic extremadament content veniem de ser 5 carboners entrenant i 13 jugant i ara...abans de tot felicitarnos a tots plegats! A la junta per apostar fort i als jugadors per respondre! Ara toca fer història dissabte, 3 partits de rugby oficial a terrassa!-
Així és, avui és un dia gran! avui reprenem el llarg camí de l'èxit.
Salut i Rugby!
Terrassa, 1 d'Octubre de 2014
