La luz en amperios

...y de pronto me doy cuenta que no me estas escuchando -quizá no te interese- intento resumir y enfatizar el momento divertido que viví hace unos días, -me he explicado fatal- pero aún así te ríes, eso me relaja.

Recuperando aún la respiración me explicas otra anécdota de tu escapada a Valencia, me gusta como te explicas, siempre tan ordenada y detalladamente con tus pinceladas cómicas que aprovecho para reírme a la vez que miro como lo haces tú... -te sienta tan bien esa sonrisa-

Seguimos enzarzados en bromas reincidentes que amenazan con romper la estabilidad de la relación hasta ahora diplomáticamente impecable, además cuando yo hablo sigues sin escucharme, me miras y no me escuchas -¿qué le pasa?-

Me fijo en tus ojos, pequeños, negros e intensos, brilla en ellos el reflejo de las luces de la calle, seguimos riendo, seguimos bromeando, hasta que soy yo el que deja de escucharte.. esa mirada me absorbe llevo un minuto mirandolos y creo entender que no era la luz de la calle lo que en ellos  brillaba...

Bonitos labios.

Si segueixes sempre el Sol, no veuràs mai els estels.

Enyoro quan tenia temps (dies sencers) per escriure, pensar, idear noves preocupacions, nous objectius o noves estratègies per aconseguir allò que més volia.

Avui un dia qualsevol de desembre després d'un pont de 4 dies, vaig decidir agafar-me el dia de festa per compensar les moltes hores dedicades a la meva feina professional i a parar (per un dia) i pensar, reflexionar, dissenyar estratègies i per què no, dedicar una petita estona a escriure.

Estic immers en una espiral d'obligacions, necessitats i objectius per complir que no vull decebre, deixar de satisfer ni deixar de complir, per això crec que tant important com crear i construir nous projectes és tancar-los i deixar-los lligats, guardats i feliçment apartats de l'imaginari diari.

Fa temps vaig adonar-me que em faltaven coixins per poder consultar els dubtes de cada un dels projectes en els que estava immers, les nits eren curtes per trobar la millor manera de solucionar-los o d'aconseguir que triomfessin. Això m'ha dut a la frustració en molts d'ells, marrons descomunals que no saps per què t'has de menjar i que ni molt menys tens les ganes de resoldre'ls. Aquest panorama fa venir una situació d'apatia respecte allò que un cop va ser i que realment t'omplia, t'animava, t'incentivava a millorar i pensar cada nit en com fer que triomfessin.
No en va, resoldre'ls és també una gran lliçó.

El futur és tan incert, tan desconegut, tan gran i amb tantes oportunitats que em crema a les mans i veure'l passar em genera una angoixa extraordinària.

És l'hora de passar fred i contemplar els estels.