"en ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra,
com el Vallès no hi ha res"
Us deixo un altres tast de la seva poesia, ni que sigui per canviar de poema a l'hora de fer referència a aquest poeta vallesà. El poema en sí trobo que explica molt bé, grans mals del país veí... i sobretot encarant el debat sobre la futura consulta de la independència de Catalunya que celebrarem el pròxim 23 de Gener a Terrassa, penso que pot servir per, com a mínim, reflexionar.
LA SOLUCIÓ DE L’IL·LÚS
La democràcia sols
funciona sense trampes
en els pobles on abans
de votar-la i engegar-la
ja l’exercien, de fet,
per costum i per criança.
I per això no reïx
a l’Espanya retardada
on encara lleven fruit
caciquismes, tupinades,
capellanies i feus,
rebrots d’antigues usances.
¿Com pot Catalunya entrar
en la mateixa fornada
si ella, només per raons
-val a dir-ho-, geogràfiques
supera cívicament
el míser estat d’Espanya?
Que ens deixin, doncs, anar sols
i podrem, amb temps i palla,
ensenyar-los com se fa
una vera democràcia.
Llavors, i només llavors,
encetarem el diàleg
per arribar a ser germans
-però cadascun a casa!
Joan Oliver - Pere Quart
Bo, molt bo!
ResponderEliminarUns quants segles abans, l'espanyolíssim Góngora hvia deixat clar quina és l'ètica castellana del treball:
Ándeme yo caliente
y ríase la gente.
Traten otros del gobierno
del mundo y sus monarquías,
mientras gobiernan mis días
mantequillas y pan tierno,
Y las mañanas de invierno
naranjada y aguardiente,
y ríase la gente.
Coma en dorada vajilla
el Príncipe mil cuidados,
como píldoras dorados;
que yo en mi pobre mesilla
quiero más una morcilla
que en el asador reviente,
y ríase la gente.
Cuando cubra las montañas
de blanca nieve el enero,
tenga yo lleno el brasero
de bellotas y castañas,
y quien las dulces patrañas
del Rey que rabió le cuente,
y ríase la gente.
Busque muy en hora buena
el mercader nuevos soles;
yo conchas y caracoles
entre la menuda arena,
escuchando a Filomena
sobre el chopo de la fuente,
y ríase la gente.
Pase a media noche el mar,
y arda en amorosa llama
Leandro por ver su Dama;
que yo más quiero pasar
del golfo de mi lagar
la blanca o roja corriente,
y ríase la gente.
Pues Amor es tan crüel,
que de Píramo y su amada
hace tálamo una espada,
do se junten ella y él,
sea mi Tisbe un pastel,
y la espada sea mi diente,
y ríase la gente.
Salut, i bon any!