14 de Banyoles

Recordo poc, però no s'obliden les cares al Pryca, quan només erem 14 i el Marc Guinot que faría de delegat, sense entrenador, sense canvis, sense un equip complet.

Jugant un partit com tants d'altres de la primera temporada, pallisa del Banyoles, contínues marques en contra, jugadors tocats deixant-s'ho tot al camp, jo amb febre i la impotència de sempre de no saber jugar prou i de no ser capaços de fer un bon joc.

Tot i així ho vam donar tot, vam acabar el partit, vam llençar la maleida samarreta tronja a la bossa i vam tornar a casa amb l'amarga sensació de que el Rugby ens estava fent patir molt.

Avui ens tornem a trobar al Banyoles, aquest cop a casa, resulta que aquella amarga derrota de fa un parell d'anys, ha resultat ser una victoria! perquè avui som 35 jugadors disponibles! i una colla de gent perduda pel Rugby, pels Carboners o pels seus amics, que vindran a fer-nos costat!! Resulta que aquells 14 derrotats de Banyoles vam aconseguir que ara tinguem la oportunitat de guanyar-los! i dependre de nosaltres mateixos per jugar una fase d'ascens a segona divisió!!!

El Rugby, ens ho deu!

La Vaga General triomfa a Terrassa

La ciutat fa l'efecte d'un diumenge de ressaca, no hi ha ningú pel carrer, els autobusos no funcionen, els trens estan aturats, les botigues (les poques que queden) estan tancades o tenen la persiana mig baixada, els tallers no han obert, com tampoc tot els serveis municipals. La Universitat està buida, com ho estan els carrers normalment plens d'estudiants que venen o van a classe.

La brossa està escampada per la ciutat, fa dies que els escombriaires fan vaga per forçar la negociació amb l'Ajuntament i les seus dels partits polítics que governen (PSC, PP i CiU) estan pintades i la dels socialistes amb brossa escampada per davant. (després denuncien les JERC i els diuen feixistes per un adhesiu..)

La VAGA GENERAL es pot dir que a Terrassa ha triomfat, és cert que hi ha gent treballant però és minoria per molt que ho diguin a tot arreu que ells han anat a treballar, o per molt que als mitjans de comunicació diguin que la vaga no ha tingut el seguiment esperat, resulta que mai! un dia de Vaga havia estat tant eficaç a la ciutat.

El millor de tot és que s'ha fet d'una forma tranquila i pacífica, hi ha hagut algun tall de carrer i algun contenidor cremat, però han estat anècdotes. La majoria silenciosa aquest cop s'ha quedat a casa per queixar-se de les mesures que els governs espanyol i català estan prenent. Carreguen la crisi contra les classes baixes i mitjanes del país, mentre els rics evadeixen impostos amb impunitat o els fan rebaixes pel blanqueig de diner negre. Els bancs reben diners de l'estat amb l'objectiu de reactivar la economia i en realitat se'l queden i el crèdit continua sense fluir.

A més veiem els carrers plens d'estelades, en llocs on mai n'havia vist cap, de persones que mai hagués dit que es faríen independentistes o que hi simpatitzessin. Realment cada cop la gent veu més clar que no hi ha cap més remei, que no hi ha cap altre sortida que Independitzar-nos, perquè quedar-nos aquí vol dir ofegar-nos encara més. Ha arribat el moment de tallar la corda.

Estic orgullós de la meva ciutat, avui Terrassa demostra ser d'esquerres i ser cada cop més independentista. Estem guanyant!!

Un vespre màgic a Sabadell, amb l'Oriol Junqueras

Avui ha estat el primer cop des que milito a les JERC i a ERC (i ja en fa 5 d'anys) que el meu pare m'ha acompanyat a un míting de campanya electoral. Hem arribat uns 10 minuts passades les 20h que era l'hora programada d'inici de l'acte i ens han explicat que ha passat això: http://twitter.yfrog.com/0qwthqunyodaepwejltehggzz

No ens ha quedat cap més remei que anar a fer unes cervesetes i unes braves per fer temps i xerrant de mil coses ens ha passat l'hora molt ràpid de forma que a les 20.50h ja tornàvem cap al casal Pere IV.
A les 21h i pocs minuts començava puntualment de nou l'acte, presentació de'n Juli Fernàndez, Marc Sanglas i finalment ha arribat en Junqueras.

Tenia certa curiositat per veure com reaccionaria el meu pare davant un míting electoral i en especial d'un míting d'ERC i de l'Oriol Junqueras. Sentirà molts dels arguments i idees que en algun debat a taula li he exposat i que d'alguna forma sempre discuteix i rebat!

L'Oriol Junqueras, ha trigat pocs minuts a deixar el micro de banda i baixar a la platea, és un cop d'efecte en ple acte que ha sorprès a la gent. En Junqueras ha començat a parlar del seu poble (com sempre) a explicar-nos les històries de la seva gent, el "Maikel", el "facha", la Àngeles, a explicar-nos el casal d'avis, anècdotes dels veïns, etc. L'auditori reia com jo el primer dia que ho vaig escoltar, trenca esquemes! i crec que es guanya a la gent quan fa això.
Ha explicat que va ser parlant amb la seva gent que va pensar que el lema de campanya havia de ser "un país per tothom" i que això és el que la gent li demanava, un país on quan deien "tothom" volgués dir "tothom" i no només els seus, com feia CiU.

Ha començat a parlar dels pares, avis i besavis que algun dia van ser derrotats d'allà on fòssin, la majoria fos per la Guerra Civil, per les condicions de precarietat del camp, o pel motiu que fos, van acabar venint a Catalunya a buscar una feina que els permetés tenir una vida millor i aquí la van trobar! i va ser gràcies al patiment i al treball dur de tots els nostres avantpassats que avui tenim la oportunitat de decidir sobre la Independència del nostre país. Tenim sobre nosaltres una herència de molts i molts lluitadors als quals no podem fallar.
Aquí l'auditori s'ha fos literalment, el silenci era més sepulcral que mai, els mocadors començaven a sortir de les butxaques, veies gent tocar-se els ulls i al mateix Junqueras se li trencava la veu de tan en tant. La simbiosi entre orador i públic ha estat brutal!

Tot aquell auditori era fill, net o besnet de derrotats com tot el país! i com el Vallès i la zona metropolitana de Barcelona en particular, i acabant ha etzibat a un auditori ja rendit: "No volem tornar a veure la derrota en els ulls de la nostra gent, volem veure el somriure de la victòria".

Ha acabat amb la gent dempeus i aplaudint amb els ulls vidriosos, de sobte tot l'auditori ha pogut deixar anar la emoció del moment i aplaudir per projectar tota aquesta sensació.

Ja marxàvem i li he preguntat al meu pare què li havia semblat i m'ha dit: -muy emocionante!!
No m'ha calgut res més per saber tot el que li venia al cap, els avis venint a viure a Barcelona de Galícia on tot i haver guanyat la guerra civil (eren dels nacionals) van ser també uns derrotats, van haver de deixar tot el que estimaven allà, van venir a treballar molt dur, perquè avui nosaltres poguem viure millor.

No li he preguntat al meu pare, què votarà. Crec que no cal.

El moment

Desesperat tibava de l'ase que relliscava per la vessant del camí, el terra humit havia cedit al pas de l'animal i ell intentava evitar que caigués. La torxa li havia saltat de la mà en rebre l'estrebada de les regnes, la foscor i la humitat freda els envoltaven.

La bèstia es recolzava sobre una alzina uns metres per sota del camí, mentre ell buscava una posició ferma des d'on ajudar l'ase a tornar-hi. En un dels intents el cistell més petit es va trencar i va caure bona part del menjar que aquella mateixa tarda havia comprat a Terrassa.
Havien passat ja uns minuts des de l'ensopegada i la raó prenia de nou els moviments impulsius de'n Cesc que volia per tots els mitjans salvar la vida al seu burro. La situació semblava que dins la gravetat s'havia estabilitzat, l'alzina evitava que caigués més i tot i que continuava relliscant quan intentava tornar al camí, sempre acabava a la mateixa posició. Era qüestió doncs, d'aconseguir un bon salt que el tornés al camí. Havia localitzat ja dues roques que li servien de suport per tibar amb força, tot i que no veia l'animal el sentia aprop, no gosava moure's per no perdre aquelles dues pedres.
Durant uns segons deixa de tibar per comprovar que l'animal està ben recolzat i perquè la tensió als braços l'estava matant, amb els ulls ja acostumats a la nit, veu cada cop més definit l'animal, no sembla ferit. Home i bèstia recuperen l'alè i proven de tranquil·litzar-se per sortir del mal tràngol. En Cesc acosta una mà al morro de l'ase per tranquil·litzar-lo. Fixa els peus a les roques, fa unes petites tibades perquè l'animal es prepari i anima l'ase a saltar.
La bèstia hi torna i ell coordina la seva tibada just al moment que comença a pujar, aconsegueix fer un parell de pases sense relliscar i s'acosta al camí, els dos s'hi esforcen com qui més per sortir-ne. Ell recull corda a mesura que l'animal s'acosta i intenta agafar-li de la sella quan comença a notar que el peu li balla, una de les roques s'està movent, a la desesperada en Cesc agafa fort l'animal i tiba d'ell amb totes les seves forces, mentre es deixa caure cap enrere per fer contrapes amb el cos, però precisament aquest moviment fa saltar la roca, que cau, ell rellisca i l'animal que amb el moviment havia perdut l'equilibri cau de cop contra l'alzina. En Cesc havia deixat anar l'animal i aquesta vegada l'impacte contra l'alzina és sec, l'ase cau a terra del cop, intenta encara posar-se en peu descoordinadament, però en fer-ho cau encara més, el terreny és molt tou i en Cesc aguantant la posició agafat d'una branca se'l mira impotent mentre l'ase cau.

La buidor absoluta li escanya el coll, una gèlida sensació li recorre el cos i desesperat, crida! impotent i de genolls li salten les llàgrimes! el bosc roman de cop en silenci, el fred i la foscor es fan encara més densos i en Cesc no pot creure el que ha passat, té el cos contret l'estómac tancat com un nus a la panxa que l'ofega i el cor gelat. L'ha perdut, el seu vell ase, l'ha perdut.

Kamikaze Socialista

Quan el nom del nostre Alcalde, Pere Navarro, va ser un dels "nominats" a dirigir el PSOE català, amb l'objectiu d'enfortir-lo i aixecar els ànims entre l'electorat socialista vaig pensar: "no saben el que es fan".

A la ciutat de Terrassa fa molts anys que coneixem en Pere Navarro, bé, potser és més correcte dir que fa molts anys que veiem en Pere Navarro, perquè conèixer l'ambigüitat personificada és si més no difícil i és que sempre s'ha dedicat a no mullar-se, a no decidir a tapar qualsevol conflicte que hi pogués  haver a la ciutat amb diners, afavorint aquells que el voten o li mostren el seu suport, assistint a tot tipus de sopars i actes diversos repetint un any i un altre el mateix discurs (si funciona no canviis -deu pensar-)

I així ha sigut amb el pas del temps la política de'n Pere Navarro a la ciutat, regalant el bus al jubilats en campanya electoral, malgrat després la broma li costés més de 2milions d'euros a l'any, fent plans de participació que no s'han executat, fent conferències on del que es deia no es feia ni la meitat, prometent a peu d'urna allò que la gent demana.

Fer aquesta política a una ciutat li ha funcionat, però a nivell nacional no n'hi ha prou amb dir que sí a tot, t'has de posicionar i mullar i això no ho ha fet mai i així li va...

Personalment m'estimaria més un Alcalde (sigui qui sigui, del color que sigui) que estigués al 100% per la seva ciutat, que la visqués, la sentís i la intentés millorar amb totes les seves forces. Malauradament no és el cas de'n Pere Navarro, ell ha estat un alcalde de fer-se fotos, de passejar-se però no de solucionar problemes, sigui perquè ell no ho vol, sigui perquè no li han deixat fer els que té darrere, que són els que realment governen la ciutat.

Sigui com sigui, estic content de la contribució terrassenca a la independència de Catalunya, l'últim gran polític de nivell nacional i terrassenc va ser l'Alfonso Sala i va ser-ho per carregar-se la Mancomunitat. Pere Navarro com a mínim s'està carregant el Partit Socialista Obrero Español de Catalunya, benvingut sigui!