El meu racó preferit de la Vella

Avui fa quatre anys recollia les claus del que seria casa meva, el segon primera del número 13 de la Plaça Vella. Crec que va ser un dels dies més feliços de la meva vida, de fet el recordo com si fos ahir.
Vaig llogar un pis pràcticament sense tenir un duro i només amb un sou de becari que no superava de massa els 800€. Era sense cap mena de dubte un dels passos més importants a la vida, òbviament ple d'incerteses, començant per la viabilitat econòmica.

No tenia res, i a poc a poc vaig anar construint el que havia de ser casa meva, van passar mesos fins que vaig tenir internet, molts més fins que vaig poder comprar un matalàs nou, unes catifes, els quadres, la play, una tele nova, una cadira d'escriptori, una taula pel menjador..

Ara fa uns dies seia al sofà i hi pensava, crec que fa cinc o sis mesos encara penjava uns quadres nous a la paret que havien sigut un autoregal d'aniversari i que donaven un toc encara més especial a casa.

Es fa dur desmuntar-ho tot en pocs dies, treure els llibres sense poder evitar repassar-los, reviure els moments de quan els vas llegir. Remoure paperassa que s'ha anat acumulant i repassar d'una mirada notes d'antigues reunions, recordar festes, juntes de carboners, reunions de la Vella Guàrdia a casa i també de les JERC, Consell de Joves i altres històries... projectes tots ells que per sort molts han anat endavant i avui en dia són una realitat.

Ara toca fer un pas enrere, fer caixes i bosses per tornar a casa els pares esperant que d'aquí poc pugui fer dos passos endavant.

Avui potser és l'última nit aquí, es fa estrany. Crec que enyoraré la tranquil·litat de la Vella a la nit, en comparació amb el bullici del dia i sentir de fons les converses de darrera hora a les terrasses on s'arregla el món. Ara és hivern i les finestres estan quasi sempre tancades i les estufes enceses, però a les nits d'estiu quan les finestres queden obertes tota la nit, es pot escoltar la remor dels plataners balancejats per la brisa fresca, la mateixa que entra per alleujar la calor de tot el dia. Mentre jo estirat al llit amb mitja cama fora, eriço els pèls cada cop que l'aire es mou com si tot jo estigues esperant aquell moment... i així a poc a poc tot desapareix: les preocupacions, les idees, els problemes i els deures s'alleugereixen fins que sense adonar-me deixo de tocar a terra per entrar al magnífic món dels somnis.

Moments que es contraposen als dies i nits de Festa Major, amb els balls de plaça de totes les colles de cultura popular de la ciutat, el bullici de la Fira Modernista, els matins de concertassos de Jazz davant de casa. Per no oblidar les jornades històriques dels Minyons de Terrassa amb un recital de 3d10 i amb la coronació espectacular del 4d10 (recordo despertar-me amb la música de l'estrella de la mort quan les gralles entraven a plaça ho auguràvem i ho vam fer!). També les festes de Sant Joan i Cap d'any a casa, aniversaris, sopars de 3/4 i sopars perquè sí!

Han estat quatre anys realment intensos, i preciosos que han culminat amb un 2016 per emmarcar, i que potser d'aquí a uns dies l'explico.

Avui només és per acomiadar el que durant aquest temps ha sigut CASA MEVA un racó sempre especial de la Plaça més estimada de la ciutat, la Vella.

Entendre l'Art de l'Escriptura

John Wilkins, any 1641.

Fins a quin punt va semblar estranya aquesta Art de l'Escriptura ja en la seva Invenció primera, ho podem comprendre per aquells Americans descoberts recentment, que se sorprenien de veure que els Homes enraonessin amb els Llibres, i feien un esforç per arribar a creure que el Paper podia parlar. (...)
Hi ha un bell Relat sobre això, que es refereix a un Esclau Indi, el qual, havent estat enviat pel seu Amo amb un Cistell de Figues i una Carta, al llarg del Camí es menjà una gran Part de la seva Càrrega, i la Resta la féu a mans de la Persona a la qual anava adreçada; aquesta, en haver llegit la Carta, no trobà la quantitat de Figues que corresponia a allò que hom hi deia, i aleshores acusà l'Esclau d'haver-se-les menjades, referint-li el que la Carta havia dit contra ell. Però l'Indi (malgrat aquesta Prova) negà ingènuament el fet, i maleí el Paper, com a Testimoni fals i mentider.

Tot seguit, en ser enviat de nou amb una Càrrega igual, i amb una Carta que expressava el Nombre exacte de Figues que havien de fer cap al Destinatari, ell, de nou, segons la seva Pràctica precedent, en devorà una gran part al llarg del seu Camí. Però abans de tocar-les (a fi d'evitar qualsevol possible Acusació) agafà la Carta i l'amagà sota d'una gran Pedra; així es tranquil·litzà pensant que, si Ella no el veia menjar-se les Figues, no en podria informar mai; però, quan aquesta vegada va ser acusat encara més fortament que la primera, confessà la Culpa, tot admirant la Divinitat del Paper, i en el futur prometé fer amb la més gran Fidelitat tot Encàrrec. (3a ed., Londres, Nicholson, 1707, pp.3-4).

Introducció del llibre Els límits de la interpretació - Umberto Eco, Ediciones Destino, 1991.

*es mantenen les majúscules originaries del llibre.