"COMENTA-HO"

Algú potser pensa que aquest és un (es)crit desesperat perquè algun lector d'algun lloc del món, comenti alguna de les publicacions que faig en aquest blog, que no llegeix ningú i jo que me n'alegro!

No, aquest és un escrit reivindicatiu! de solidaritat amb totes i tots aquells que pateixen un mal sovint desconegut i sobretot menyspreuat pel gran públic, no surt al telenotícies ni al diari, però és un mal que milers de persones en aquest país i segurament en molts d'altres també pateixen i ningú fa res per evitar-ho.

Aquest patiment el creen un seguit despecímens que es troben en el més profund de la societat, inadvertits, en un suspens constant que pot durar anys i fins i tot no despertar-se mai, són unes persones que en podríem dir "desconnectades" de tot allò que no sigui la seva família, el seu treball i segurament, el futbol.
Són gent d'aquelles que els seus veins dirien que eren molt simpàtics i que sempre saludaven, que al forn de pa tothom els coneix i que hom es planteja si són conscients del mal que amaguen.

Segurament d'aquesta gent n'hi ha hagut sempre, l'únic és que abans no hi havia mitjans per arribar tant fàcilment a les seves víctimes, els polítics.
Ara amb la irrupció de les noves tecnologies a la escena política tothom pot comentar, enviar-li un petit escrit i seguir dia a dia l'activitat, les seves opinions fins i tot pot opinar sobre la truita de patates que acaba de cuinar.

Aquesta proximitat del polític amb el ciutadà és el caldo de cultiu perfecte pel desenvolupament d'aquest virus, aquesta gent saliva només de veure el botó de "comenta-ho" i recentment s'ha descobert que aquest virus s'apodera del cos de la persona al voltat dels 50 anys de vida, fins aleshores esta incubant.

El cas és que el virus aquest acostuma a buscar polítics de nivell "baix" regidors i alcaldes de pobles i ciutats propers a casa seva i no importa el color polític, doncs com tot bon virus muta d'ideologia política, de la dreta a l'esquerra i viceversa i també ho fa en l'eix nacional, d'espanyol unionista a federalista, passant per autonomista i independentista.

Acostuma a atacar amb un petit comentari, posant en dubte alguna valoració o opinió de la víctima, una primera presa de contacte que passa desapercebuda, és aleshores quan el polític inocent i alié al mal que li pot venir a sobre li contesta, sigui per donar-li una informació que demana, o responent al seu comentari afegint alguna informació amb la intenció de fer canviar de parer al virus.

Però sense saber-ho el polític ha desfermat tota la ira i maldat del virus que no descansarà fent una pregunta darrere una altra, qüestionant la creació, el darwinisme i el comunisme, estriparà les lleis keynesianes i farà el mateix amb uns principis de la termodinàmica que ni tan sols se'n poden dir lleis, engegara una maquinaria que en alguns casos han arribat als 30-40 missatges, sense lloc a resposta, sense llegir ni escoltar res que no sigui l'odi envers el TOT que l'envolta i que vol estripar.
Però això no és tot, el pitjor és quan alguns d'aquests missatges amb el temps comencen a rebre clicks al botó de "m'agrada" aleshores ja la ira es desferma i el millor que li pot passar al polític és que se li fongui la bateria.

Un mal dia, pot pensar el polític, però no, aquest virus un cop ha caçat a la presa acostuma a col.locar el contacte del polític en "amics" per tal de veure totes i cada una de les publicacions i activitats, no dubteu que les comenta totes. Segueix el ritual pràcticament a diari, missatges constants, citacions, missatges privats, l'etiqueta en fotos, twitts, missatges al blog, tot va sumant com una bola imparable, com un càncer que s'estén pel cos.
És una situació on no hi ha aliats, no respon a qui s'hi pugui posar pel mig té l'objectiu clar va a pel polític!

Penseu per un moment el nus a l'estómac del polític quan veu "XXXX ha comentat la teva publicació" un sentiment com qui veu un missatge de la persona a qui estima bojament, però al revés.

Els polítics més valents en veure la constància del virus decideixen passar a l'atac i contestar, no obstant no fan més que un efecte crida l'ull de mordor enfoca sobre la víctima i la població afectada pel virus s'afegeix per tal de fer encara més ferotge l'atac sobre el polític.

Aquest només té dos opcions, deixar la política o deixar les xarxes socials.

Per tots ells, un minut de silenci.

Pues te voy a decir una cosa....

Esa tan pronunciada frase sobretodo en lugares de reconocida cultura, esos ateneos, centros de cultura popular donde hombres y mujeres de todas las clases y colores se reunen para reflexionar y compartir sus preocupaciones. Esos espacios de diálogo donde se reunen los maestros con los alumnos y comparten las técnicas más refinadas a la vez que útiles, colaborando así en hacer aún más rica, si cabe, la cultura del gimnasio.

Estaba yo, hará ya algún verano en uno de esos ateneos más que por culturalizarme, por distraerme de las largas y calurosas jornadas laborales de verano. Allí no pasaba desapercibida la cultura abundante que frecuentaba tal lugar. A diferencia de la universidad en el gimansio se diferencia a simple vista quien és el genio y quien el novato.

No hará falta decir que el novato era yo, justo aprendía el abecedario y descubría el maravilloso mundo de las letras, mientras observaba todos aquellos i aquellas artistas cómo bailavan de una máquina a otra, como una pianista que intercala teclas haciendo sonar una melodía. Era abrumador, tanto que a duras penas podía intentar comprenderlo.

Recuerdo en un momento, estaba yo sentado, descubriendo una de esas extrañas piezas cuando delante mio dos respetables miembros de la congregación dialogavan tranquilamente y repetían melodicamente una y otra vez, unas mancuernas que a duras penas podía yo coger.

No esperaran que reproduzca conversación de tan alto nivel, pues no la recordaría por completo y seguramente por no comprender el fondo, no sabría exponerla.

Recuerdo eso sí, un momento clave.

Uno de ellos dejó de mirar hacía el espejo donde ambos se reflejaba, dejó la mancuerna en el suelo, se secó las manos con la toalla, luego el cuello, la frente... un pequeño silencio.

Entonces pronunció:

"Pues te voy a decir una cosa..."

Los segundos que siguieron a tal dicha, fueron interminables, aquellos segundos se convertian en horas, la melodía de aquellos artistas parecía haber parado de golpe, la tensión entre los dos maestros era evidente.

Yo fijaba la vista y el oído en la boca de aquel gran maestro esperando descifrar antes de que sus labios pronunciasen la que parecía ser la panacea de la humanidad.

No podía dejar de pensar en aquello que en breve iba a ser desvelado, notaba el corazón en el pecho retumbando, las gotas de sudor cayendo lentamente pero yo permanecía inmovil esperando la gran cita.

De la misma forma parecía encontrarse el colega de tertulia.

Fue entonces cuando sentenció:

"... yo me acuesto con un cuerpo y si luego la chica es inteligente, premio! te ha tocado el acumulado!"

Y así dia a dia nacen nuevos y grandes genios de la cultura de éste, su país.