Flying Free

… i de sobte va esclatar l’Eufòria col·lectiva! ens vam agafar tots fent rotllanes i saltant al ritme d’aquella nova cançó, primer amb uns, després amb uns altres. Tot eren somriures i excitació, quina festa! quin ritme! eren els amics de tota la vida, d’una petita escola del centre de Terrassa, una línia, érem com família i aquella era una de les darreres grans experiències junts. Ens començàvem a sentir grans, ja érem a una discoteca (improvisada) a la casa de colònies i és que només teníem 11 o 12 anys, eren les convivències de 6è de primària, les últimes. A Llafranc, maig del 1999.

...

Aquells tres dies d’Acampada, un cop més, havien sigut un èxit. Havia pogut compartir estones amb gent excel·lent, a partir d’ara, amics. Encaràvem la darrera hora del festival, moment on gairebé tothom ja es concentra a l’escenari general, són prop de les 5 del matí, moment per fer l’última aigua de València, amb la samarreta vermella ja gairebé marró de la polseguera montblanquina, colze a la barra intentant no caure del mal que fan els peus, envoltat de companys, rient, fent bromes, comentant anècdotes d’aquesta edició, també amb els jubilats de les JERC que acostumen a passar-s’hi el dissabte a la nit i de sobte el DJ llança la darrera cançó…
Motxilla a terra, és l’última! i sonen les primeres notes del que ja és un himne de tot el país, l’eufòria es desborda, abraçats a estones, entre tot el públic i saltant… creuar-te mirades amb els amics que el flaix i el fum de l’escenari et presenten en fotoseqüència i gaudir d’aquell moment, tot veient que no ets l’únic i que la bona gent que t’envolta, també ho fa. Només cal veure els seus somriures i com ens enlairem plegats, malgrat el cansament, la pols, els peus…

...

Nadal de 2015, gairebé tota l’empresa sopem plegats per primer cop des que hi formo part. Una vetllada excel·lent per parlar amb qui no acostumes, explicar-nos anècdotes i riure molt. Quina gran nit!, tots engalanats, agulletes a la cara de riure i al braç d’aixecar gots. Companys que a certes hores diuen allò de “a esta invito yo” i entre confidències professionals, arriba el final. Sempre sorprèn, malgrat no hauria, perquè ja és típic acabar així; però segurament l’embriaguesa de la nit ens brinda l’oportunitat de tornar-hi com el primer cop. Sense saber com, envoltat de gent amb qui amb prou feines has compartit un parell de correus electrònics en tot l’any (i 10 minuts de notable conversa alcoholitzada) i què més dóna! -penso- estem els supervivents de la nit, donant-ho tot, al ritmazo que ja fa 15 anys va proposar Pont Aeri per celebrar el 7è aniversari d’un club terrassenc que va marcar història a la “música” i a la nit catalana.

...

La Festa Major de Terrassa, per mi ha sigut els darrers deu anys sinònim de Jove (barraques), primer amb les JERC, després també amb Carboners i els darrers anys organitzant-ho amb el Consell de Joves. Un projecte gens fàcil, que movíem poc més de quatre o cinc persones, full-time. Que les coses surtin bé és molt gratificant, i la darrera edició va ser especial, sobretot un diumenge estel·lar com jo no havia vist al Jove en una dècada. Ple de gom a gom, bon rotllo arreu, grups bons, les paradetes a tot gas, esgotant begudes, menjar i gel. Cares de satisfacció quan s’acostava el final de la nit, tot anava sobre rodes: al backstage felicitacions dels tècnics, de l’Ajuntament, dels grups i de les entitats.

S’acosten les 5 del matí (hora límit), només queda tancar bé la nit, no l’espatllaríem ara.
Ens acostem al backstage i un tècnic li diu al DJ:
- tanca!
El DJ s’acomiada, tanca les llums, para la música i baixa corrent de l’escenari, uns segons de silenci… i sona Flying Free… final de festa meravellós.

Terrassa, Festa Major, estiu del 2016.

...

Aquella nit tot el Club acomiadàvem l’any plegats, a un local llogat, amb el Pelos i el Younes als plats i pizza per tots. La nit s’anava carregant d’anècdotes, els petits amb permís dels pares vivien el que potser era per ells una de les primeres festes grosses i de ben segur la seva primera gran festa carbonera. Els hits de la nit no es van fer esperar, les sorpreses tampoc: rondos, la conga, rotllanes, cerveses, xupitos, scoobidoos, no va faltar de res. Tampoc va faltar el hit de hits, fum i flash i ens enlairem plegats, abraçant-nos, xocant... eufòria desbordada i fotoseqüència de cares plenes d’alegria i dels més petits: flipant!. Em van recordar la meva primera gran nit, amb els companys d’escola, que ja gairebé no veig mai. Ara però només gaudia el moment, perquè a ells tampoc els veuria durant una bona temporada, companys de rugby que esdevenen família i que el meu trasllat a Leeds suposaria allunyar-me’n. Me’ls miro a tots amb un estima especial, intentant no perdre cap detall, retenint-ho tot, per quan no els tingui a prop. Res uneix més que construir un Club de Rugby junts i aquella nit, celebràvem que ho celebràvem.

...

Dilluns 6 de febrer del 2017 és el dia D, maletes fetes, abraçades que et deixen tremolant i cap a l’aeroport amb la mare, condueixo i avui ens ho permetem tot, C-16 i avall per la ronda. Fins ara tot bé.
Passem la sortida 10, la que fa “només” 10 anys em duia a aquella aventura a l’Escola d’Enginyeria de Camins Canals i Ports al campus nord. Allà la ronda fa baixada i al fons ja s’hi veuen els avions.

Marxo, marxo lluny i no serà fàcil, però ho vull fer! -penso-.

Jo als matins no acostumo a riure.. així que odio els programes matinals on riuen exageradament i especialment si sóc un sac de nervis que no sap si estar feliç i content o trist i atemorit pel que ha de venir.
-Ja n’hi ha prou! la tanco!

Però la mà que amb cert enuig i nerviosisme llanço per canviar el dial, s’atura! i mig tremolosa retrocedeix com si a punt hagués estat de cometre un error irreparable. Tot just començava a sonar l’himne: Flying Free. Li demano a me mare: silenci i disculpes perquè apujaria el volum.
-Está muy alto! -va replicar-.

Resto immòbil, conduint lent entre els darrers accessos a l’aeroport i gaudint-la com potser no ho havia fet mai. Ulls vidriosos mentre em venen records de tots els magnífics moments viscuts els darrers anys. Una galeria de fotoseqüències captades entre el flash i el fum, m’apareixen projectades lentament al ritme de la música. Hi sou tots, amb els somriures d’orella a orella, les cares d’alegria infinita, el plaer de la feina feta, l’orgull de formar-ne part, les abraçades i l’eufòria desbordada de celebrar l’amistat que ens uneix.

Per si fos poc, els darrers segons es conjuren per aparcar i aturar el cotxe alhora que ho feia la música. Paro la ràdio i recullo les llàgrimes…

Allò va ser la cirereta d’un cap de setmana ple de comiats i emocions, és molt difícil assumir-ho i això carrega de dubtes. In crescendo, a mesura que m'acostava a l'aeroport, nus a l'estómac i llavors això... semblava un missatge de tots els que havíem fet d’aquella melodia un himne, potser només nostre, potser només d'una generació però en definitiva va ser un comiat especial abans d'agafar l'avió i potser el més difícil de tots: el d'un mateix.

…Poc després era al cel, “flying free”… destí a Leeds.

El meu racó preferit de la Vella

Avui fa quatre anys recollia les claus del que seria casa meva, el segon primera del número 13 de la Plaça Vella. Crec que va ser un dels dies més feliços de la meva vida, de fet el recordo com si fos ahir.
Vaig llogar un pis pràcticament sense tenir un duro i només amb un sou de becari que no superava de massa els 800€. Era sense cap mena de dubte un dels passos més importants a la vida, òbviament ple d'incerteses, començant per la viabilitat econòmica.

No tenia res, i a poc a poc vaig anar construint el que havia de ser casa meva, van passar mesos fins que vaig tenir internet, molts més fins que vaig poder comprar un matalàs nou, unes catifes, els quadres, la play, una tele nova, una cadira d'escriptori, una taula pel menjador..

Ara fa uns dies seia al sofà i hi pensava, crec que fa cinc o sis mesos encara penjava uns quadres nous a la paret que havien sigut un autoregal d'aniversari i que donaven un toc encara més especial a casa.

Es fa dur desmuntar-ho tot en pocs dies, treure els llibres sense poder evitar repassar-los, reviure els moments de quan els vas llegir. Remoure paperassa que s'ha anat acumulant i repassar d'una mirada notes d'antigues reunions, recordar festes, juntes de carboners, reunions de la Vella Guàrdia a casa i també de les JERC, Consell de Joves i altres històries... projectes tots ells que per sort molts han anat endavant i avui en dia són una realitat.

Ara toca fer un pas enrere, fer caixes i bosses per tornar a casa els pares esperant que d'aquí poc pugui fer dos passos endavant.

Avui potser és l'última nit aquí, es fa estrany. Crec que enyoraré la tranquil·litat de la Vella a la nit, en comparació amb el bullici del dia i sentir de fons les converses de darrera hora a les terrasses on s'arregla el món. Ara és hivern i les finestres estan quasi sempre tancades i les estufes enceses, però a les nits d'estiu quan les finestres queden obertes tota la nit, es pot escoltar la remor dels plataners balancejats per la brisa fresca, la mateixa que entra per alleujar la calor de tot el dia. Mentre jo estirat al llit amb mitja cama fora, eriço els pèls cada cop que l'aire es mou com si tot jo estigues esperant aquell moment... i així a poc a poc tot desapareix: les preocupacions, les idees, els problemes i els deures s'alleugereixen fins que sense adonar-me deixo de tocar a terra per entrar al magnífic món dels somnis.

Moments que es contraposen als dies i nits de Festa Major, amb els balls de plaça de totes les colles de cultura popular de la ciutat, el bullici de la Fira Modernista, els matins de concertassos de Jazz davant de casa. Per no oblidar les jornades històriques dels Minyons de Terrassa amb un recital de 3d10 i amb la coronació espectacular del 4d10 (recordo despertar-me amb la música de l'estrella de la mort quan les gralles entraven a plaça ho auguràvem i ho vam fer!). També les festes de Sant Joan i Cap d'any a casa, aniversaris, sopars de 3/4 i sopars perquè sí!

Han estat quatre anys realment intensos, i preciosos que han culminat amb un 2016 per emmarcar, i que potser d'aquí a uns dies l'explico.

Avui només és per acomiadar el que durant aquest temps ha sigut CASA MEVA un racó sempre especial de la Plaça més estimada de la ciutat, la Vella.

Entendre l'Art de l'Escriptura

John Wilkins, any 1641.

Fins a quin punt va semblar estranya aquesta Art de l'Escriptura ja en la seva Invenció primera, ho podem comprendre per aquells Americans descoberts recentment, que se sorprenien de veure que els Homes enraonessin amb els Llibres, i feien un esforç per arribar a creure que el Paper podia parlar. (...)
Hi ha un bell Relat sobre això, que es refereix a un Esclau Indi, el qual, havent estat enviat pel seu Amo amb un Cistell de Figues i una Carta, al llarg del Camí es menjà una gran Part de la seva Càrrega, i la Resta la féu a mans de la Persona a la qual anava adreçada; aquesta, en haver llegit la Carta, no trobà la quantitat de Figues que corresponia a allò que hom hi deia, i aleshores acusà l'Esclau d'haver-se-les menjades, referint-li el que la Carta havia dit contra ell. Però l'Indi (malgrat aquesta Prova) negà ingènuament el fet, i maleí el Paper, com a Testimoni fals i mentider.

Tot seguit, en ser enviat de nou amb una Càrrega igual, i amb una Carta que expressava el Nombre exacte de Figues que havien de fer cap al Destinatari, ell, de nou, segons la seva Pràctica precedent, en devorà una gran part al llarg del seu Camí. Però abans de tocar-les (a fi d'evitar qualsevol possible Acusació) agafà la Carta i l'amagà sota d'una gran Pedra; així es tranquil·litzà pensant que, si Ella no el veia menjar-se les Figues, no en podria informar mai; però, quan aquesta vegada va ser acusat encara més fortament que la primera, confessà la Culpa, tot admirant la Divinitat del Paper, i en el futur prometé fer amb la més gran Fidelitat tot Encàrrec. (3a ed., Londres, Nicholson, 1707, pp.3-4).

Introducció del llibre Els límits de la interpretació - Umberto Eco, Ediciones Destino, 1991.

*es mantenen les majúscules originaries del llibre.

La luz en amperios

...y de pronto me doy cuenta que no me estas escuchando -quizá no te interese- intento resumir y enfatizar el momento divertido que viví hace unos días, -me he explicado fatal- pero aún así te ríes, eso me relaja.

Recuperando aún la respiración me explicas otra anécdota de tu escapada a Valencia, me gusta como te explicas, siempre tan ordenada y detalladamente con tus pinceladas cómicas que aprovecho para reírme a la vez que miro como lo haces tú... -te sienta tan bien esa sonrisa-

Seguimos enzarzados en bromas reincidentes que amenazan con romper la estabilidad de la relación hasta ahora diplomáticamente impecable, además cuando yo hablo sigues sin escucharme, me miras y no me escuchas -¿qué le pasa?-

Me fijo en tus ojos, pequeños, negros e intensos, brilla en ellos el reflejo de las luces de la calle, seguimos riendo, seguimos bromeando, hasta que soy yo el que deja de escucharte.. esa mirada me absorbe llevo un minuto mirandolos y creo entender que no era la luz de la calle lo que en ellos  brillaba...

Bonitos labios.

Si segueixes sempre el Sol, no veuràs mai els estels.

Enyoro quan tenia temps (dies sencers) per escriure, pensar, idear noves preocupacions, nous objectius o noves estratègies per aconseguir allò que més volia.

Avui un dia qualsevol de desembre després d'un pont de 4 dies, vaig decidir agafar-me el dia de festa per compensar les moltes hores dedicades a la meva feina professional i a parar (per un dia) i pensar, reflexionar, dissenyar estratègies i per què no, dedicar una petita estona a escriure.

Estic immers en una espiral d'obligacions, necessitats i objectius per complir que no vull decebre, deixar de satisfer ni deixar de complir, per això crec que tant important com crear i construir nous projectes és tancar-los i deixar-los lligats, guardats i feliçment apartats de l'imaginari diari.

Fa temps vaig adonar-me que em faltaven coixins per poder consultar els dubtes de cada un dels projectes en els que estava immers, les nits eren curtes per trobar la millor manera de solucionar-los o d'aconseguir que triomfessin. Això m'ha dut a la frustració en molts d'ells, marrons descomunals que no saps per què t'has de menjar i que ni molt menys tens les ganes de resoldre'ls. Aquest panorama fa venir una situació d'apatia respecte allò que un cop va ser i que realment t'omplia, t'animava, t'incentivava a millorar i pensar cada nit en com fer que triomfessin.
No en va, resoldre'ls és també una gran lliçó.

El futur és tan incert, tan desconegut, tan gran i amb tantes oportunitats que em crema a les mans i veure'l passar em genera una angoixa extraordinària.

És l'hora de passar fred i contemplar els estels.

L'alternança fecunda el sòl de la democràcia (W.Churchill)

Ara que diguem-ne ja és públic que formaré part del gran equip que forma la candidatura d'ERC-MES a les eleccions municipals de Terrassa i que encapçala l'Isaac Albert com a candidat a l'alcaldia, és habitual que el tema surti a les converses amb, amics, coneguts i saludats.

En aquestes converses del tot informals intento fer sempre la falca per recordar-los que la llista d'ERC és la millor amb diferència de les que es presenten, però de pas intento comentar alguns temes diguem-ne d'actualitat, la licitació del Districte Jove, la gestió de l'aigua, la mala gestió del servei d'escombraries, entre d'altres... la opinió més habitual és la del "no sap/no contesta" o la de "passo de la política". Potser tinc amics i amigues amb poc interès per la seva ciutat, o potser tinc amics, coneguts i saludats com la gran majoria de la ciutat, amb un alt grau de desconeixement de la política en general i de la política local en particular. Situació que per algú que es defineix com a republicà i defensor d'una ciutadania activa i participativa com jo, he de dir que em sap greu.

Un tema però que a NINGÚ dels qui he parlat se li escapa, i quan escric NINGÚ en majúscules, ho faig i ho dic amb tota la contundència que el lector pugui imaginar, perquè la crua realitat és que TOTHOM em fa una al·lusió velada o directe a la corrupció política, estil "demana't urbanisme", "ja farem negocis", "ostres quines comissions t'enduràs...".

Em produeix fàstic, m'explico i seré gràfic... (aviso)

Fa quasi 8 anys que milito a ERC i a les JERC de Terrassa, faig política perquè m'estimo la meva ciutat i la seva gent i m'agrada la política perquè és la única eina que tenim el poble per canviar la realitat. M'apassiona fer-ne, seguir-la i em desperta la necessitat de dedicar-m'hi cada cop més i millor. Especialment en un moment com aquest, en plena #primaveraRepublicana a menys de 6 mesos per unes eleccions plebiscitàries que han de dur la futura República Catalana, en un moment on la ciutat de Terrassa pot després de 36 anys acabar amb el domini absolut del PSC i donar pas a una nova època de creixement, de renovació i de projecció al món, com a centre tecnològic i industrial de la Europa del Sud.
Per mi i per totes les persones que formem la llista electoral, el nostre compromís amb la ciutat arriba al punt de posar el nostre futur a disposició de la ciutat, la meva carrera professional com a enginyer depèn del que el 24 de Maig decideixi la ciutadania de Terrassa i ho faig per convicció, perquè com deia, m'apassiona.

Fent un símil és com si estigués a un bon restaurant menjant-me un excel·lent postre, per exemple un gelat de vainilla acompanyant un coulant de xocolata amb el cor desfet i notar com el contrast entre la xocolata desfeta i el gelat de vainilla em provoca aquella exquisida sensació de menjar mentre el cervell fa connexions neuronals a un ritme semblant al de l'orgasme. I de sobte sense venir a "cuentu" algú et parli de la corrupció política i et provoqui un "reflux" d'aquells fastigosos que pràcticament mareja.. i espatlli el meu fins al moment, preciós àpat.

Aquesta és la sensació que tinc quan parlant de política, algú parla de la corrupció política com si fos el més normal del món... que dóna per fet que TOTS els polítics volen robar i no troben cap més explicació per la qual algú podria dedicar esforços i mal de caps a canvi d'un sou, inestabilitat laboral, exposició pública i pèrdua de l'anonimat.

Se'n diu vocació de servei i és bastant més habitual del que la gent es pugui pensar, de fet tots els membres de la llista d'ERC-MES a Terrassa hem signat un codi ètic, on ens comprometem a no acceptar cap tipus de comissió, tractes de favor, que ens beneficiïn a nosaltres mateixos o al partit en contra de l'interès comú. Ho anoto per si algú no ho sabia, però si coneixeu a la gent de la nostra llista, creieu-me que el compromís per una gestió neta de tractes de favor i d'ajudes sota la taula va molt més enllà d'un senzill codi ètic.

Al meu entendre quan et guanyes la vida dignament fora de la política i fas de la política el teu hobby, cap més objectiu que l'interès públic guia les teves decisions.

Salut i República!

Nota mental: No escriguis articles després de trobar-te amb "el negre" per alguna raó l'exemple t'ha quedat desagradable...

Una jove i gran inversió

El voluntariat és un dels trets característics de la nostra societat que més admiro, només cal veure la quantitat de gent que dedica temps i esforços a entitats socials, a entitats de lleure infantil, entitats esportives, plataforma d'afectats, associacions de malalts, associacions de veïns, entre tantes i tantes altres.

Tota aquesta ciutadania activa té arrelats uns valors com la solidaritat, la igualtat, el treball pel bé comú, l'organització, que són fonamentals perquè tot aquest moviment associatiu es pugui dur a terme i tingui èxit.

Segons el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya un 10% dels joves estan associats, sense cap mena de dubte és una xifra que cal aconseguir incrementar. Però no és dolenta! Aquesta xifra diu que una dècima part de la joventut dedica hores altruïstament a treballar des de la seva entitat per aconseguir una societat més justa i igualitària.

Des dels monitors/es d'esplais que eduquen els infants en el lleure, els ajuden a socialitzar-se i a més detecten drames com la malnutrició infantil, la tristesa o l'analfabetisme, fins als entrenadors/es que inculquen respecte i treball en equip, alhora que donen valor a l'esforç personal i col·lectiu, passant per tants altres exemples, monitors/es d'excursionisme que ensenyen a estimar i respectar l'entorn natural, grups de teatre i de circ, colles de cultura popular, sindicats estudiantils i un llarguíssim etcètera.

Totes aquestes associacions juvenils treballen sovint amb l'eina més important que disposen, la voluntat!, i sovint la seva tasca és realment molt bona per la ciutat, de gran impacte, reconeguda i poques vegades recompensada per les institucions. Cal tenir en compte que les entitats juvenils pateixen de diversos problemes pràcticament genètics, com ho és la necessitat imperiosa de crear relleus, la gran dificultat per establir ritmes de treball que normalment es veuen trencats per èpoques d'exàmens o vacances, i també han d'afrontar l'alta rotació de les persones que en formen part. Aquestes debilitats o amenaces segons es mirin, tenen remei, però cal tenir eines, coneixement i espais de treball col·laboratiu que incentivin la cooperació entre entitats i l'enriquiment mútu.

Des de les Joventuts d'Esquerra Republicana, creiem que cal reformular l'estratègia política en matèria de joventut, cal apostar decididament pel Consell de Joves de Terrassa com a interlocutor vàlid per l'administració, dotar-lo de recursos i infraestructures, de la mateixa manera que cal empoderar les entitats que treballen amb projectes sòlids a mig i llarg termini, amb objectius clars i un impacte contrastat al seu entorn.

Personalment penso que l'associacionisme juvenil és la millor inversió per la Terrassa del present i del futur, perquè és en aquestes entitats on es forgen els valors del respecte, la solidaritat, el bé comú, el voluntariat i l'organització. Valors com deia, que admiro i crec necessaris per arribar on els ajuntaments, les escoles, la sanitat, o les famílies, no arriben.

Eduard González
JERC Terrassa

Muntanya amunt

Avui m'he adonat que el Club de Rugby dels Carboners de Terrassa hem retrobat el camí.

Especialment avui, perquè ahir al vespre me'n vaig anar a dormir amb un dels últims capítols de la trista història que els últims mesos hem viscut al nostre club i que encara avui caldejava. Parlo en passat perquè el David (l'Oso) l'ha escapçat del tot amb un escrit correcte i diplomàtic, acompanya't d'una lliçó de mestre.

Sóc pesat, però especialment avui que per aquestes dates i ja farà cinc anys, es va fundar el Club de Rugby dels Carboners de Terrassa. Jo no sabía gairabé res de rugby, però potser els podria ajudar vaig pensar i va ser amb aquest esperit que vaig assistir a la meva primera reunió (la tercera del Club) al bar l'Estapera (bar que casualment va agafar, com aquest blog, el nom d'aquest famós ball terrassenc).

Allà en Txavu Filgueira, els germans Ocampo, en Raul Dillana, en Ferran de la Roza i l'Edu Martin-Borregón (amb una impressora!! :-O) vam decidir el que dies abans per Facebook vam estar comentant, colors del club, logo, nom i acta fundacional.

Jo d'aquella reunió vaig sortir amb un somriure d'orella a orella, la gent, l'entusiasme, les decisions que esperàvem fossin transcendentals per aquest projecte de nou club, la idea i la oportunitat de crear de zero un projecte esportiu nou a la ciutat, barrejava dos de les grans passions que amb 21 anys havia tingut: l'esport i gaudir de l'organització com ho feia a les JERC.

Des d'aleshores sempre he estat implicat en les diferents juntes directives del club, treballant per construir i fer créixer el projecte, primer amb en Miquel Dalmau al capdavant, després amb en Paco Caballero i recentment ara amb en Celso Pérez.

Primer partit a Cornellà

La dinàmica a Carboners sempre ha estat creixent per inèrcia, el rugby comença a crèixer a Catalunya i sumat a les dinàmiques propies que els carboners vam saber establir a la ciutat amb paradetes, activitats i relacions amb altres entitats vam aconseguir que el creixement fos més important, amb dinàmiques positives i molt bon rollo intern

Però com en tots els processos de creixement, arriben les crisis i a finals de la temporada passada Carboners va tenir la seva primera gran crisi, una situació insostenible de divisió entre la Junta Directiva i socis, entre jugadors, entre jugadores, faltes de respecte entre cos tècnic i jugadores, males cares, comentaris, crítiques sense fonament i crítiques fonamentades no escoltades. La gran família carbonera va esdevenir un ball de bastons insuportable que va acabar amb la dimissió del president Paco Caballero i posteriorment a l'assemblea general, la dimissió de la Junta en ple.

Decepció, ràbia, enfrontaments, divisió, ganes d'engegar-ho tot a rodar, un femení en quadre i sense entrenador, un masculí que potser n'haurien de ser dos, però només amb un entrenador, jugadors que deixaven el club...

En Jordi Demestre i jo ens vam veure amb la responsabilitat de buscar sol·lucions, buscar gent que volgués fer un pas endavant per treballar pels Carboners, unint en una junta el masculí, el femení i l'escola de rugby (els pares i mares) tots junts.

Per sort vam trobar les persones disposades a treure l'entitat del fangar on érem, amb en Celso Pérez al capdavant i amb molts problemes per coordinar-nos i entendre com funcionaven tots i cada un dels aspectes del club.

Fins avui!

De fet fins aquesta setmana... Dimarts abans de començar entreno aixeco un moment el cap i veig a una trentena de noies entrenant plegades, cantant pel camp, rient i treballant juntes els exercicis físics que en Miquel (l'entrenador que s'ha ofert per treballar amb elles) els manava i les esperonava.

Mirava al costat i veia potser una quarantena de companys que preocupats dèiem: "avui som pocs..."

Davant teníem un nou entrenador, l'Ian, que dirigia la seva primera sessió i se'l veia molt motivat amb el projecte,  ens explicava nous conceptes i nous exercicis per treballar els errors més comuns en el nostre joc.

I és que avui, concretament avui, hem garantit com a junta la inscripció del segon equip. Una fita històrica que suposa un risc i sobretot un repte per seguir creixent tant en qualitat com en nombre de jugadors i que de ben segur suposarà un nou boom pel rugby terrassenc.

I també avui, ha acabat un periple de més d'un any de feina continua per buscar patrocinadors que ens ajudessin econòmicament a fer viable el club i que cal agraïr molt especialment a l'Anahí, la Laia Santo-Domingo, l'Alfons Ubach, en Marc Bertomeu, en Xavi Paredes, en Víctor Gutíerrez "pelos" i en Celso Pérez, que plegats hem aconseguit quadruplicar els ingressos que teníem de patrocinadors.

En resum, com fa cinc anys, he sortit d'una reunió dels Carboners, amb la felicitat d'haver arribat fins aquí, però sobretot per sentir que tenim per davant un camp enorme per recórrer i créixer.
En aquest temps he conegut a molta gent amb aquest projecte, he viscut molts moments, moltes sensacions, i el denominador comú de quasi totes és en David Cabrera "el fisio" que hi és des del primer entrenament i avui ha fet un comentari al grup de jugadors i cito:

-Estic extremadament content veniem de ser 5 carboners entrenant i 13 jugant i ara...abans de tot felicitarnos a tots plegats! A la junta per apostar fort i als jugadors per respondre! Ara toca fer història dissabte, 3 partits de rugby oficial a terrassa!-

Així és, avui és un dia gran! avui reprenem el llarg camí de l'èxit.

Salut i Rugby!

Terrassa, 1 d'Octubre de 2014

Adéu Papell.

Oriol amic,

No sé com dir-te que et trobaré molt a faltar.

A les JERC he après moltes coses, i moltes me les has ensenyat tu. Avui ens has donat la última lliçó, hem de riure més, anar amb un somriure per bandera i estimar amb senzillesa. Tothom a la cerimònia coincidia.

No me'n se avenir d'estar-me acomiadant de tu, crec que als congressos encara et buscaré entre les butaques tot esperant saludar-te, xerrar un moment, que em facis la broma de torn i seure aprop teu on els discursos es feien més divertits.

Has sigut un gran Papell, em sento molt afortunat d'haver compartit militància amb tu, escoles de formació, viatges esbojarrats a Brussel·les, d'ajudar-te a muntar les JERC de Castellar, el correllengua, sant jordi i tants moments.

No t'oblidem company, seguim la lluita per tu i per tants altres, recordant i fent honor a les nostres idees, que cada dia són les de més gent.

Una abraçada

"COMENTA-HO"

Algú potser pensa que aquest és un (es)crit desesperat perquè algun lector d'algun lloc del món, comenti alguna de les publicacions que faig en aquest blog, que no llegeix ningú i jo que me n'alegro!

No, aquest és un escrit reivindicatiu! de solidaritat amb totes i tots aquells que pateixen un mal sovint desconegut i sobretot menyspreuat pel gran públic, no surt al telenotícies ni al diari, però és un mal que milers de persones en aquest país i segurament en molts d'altres també pateixen i ningú fa res per evitar-ho.

Aquest patiment el creen un seguit despecímens que es troben en el més profund de la societat, inadvertits, en un suspens constant que pot durar anys i fins i tot no despertar-se mai, són unes persones que en podríem dir "desconnectades" de tot allò que no sigui la seva família, el seu treball i segurament, el futbol.
Són gent d'aquelles que els seus veins dirien que eren molt simpàtics i que sempre saludaven, que al forn de pa tothom els coneix i que hom es planteja si són conscients del mal que amaguen.

Segurament d'aquesta gent n'hi ha hagut sempre, l'únic és que abans no hi havia mitjans per arribar tant fàcilment a les seves víctimes, els polítics.
Ara amb la irrupció de les noves tecnologies a la escena política tothom pot comentar, enviar-li un petit escrit i seguir dia a dia l'activitat, les seves opinions fins i tot pot opinar sobre la truita de patates que acaba de cuinar.

Aquesta proximitat del polític amb el ciutadà és el caldo de cultiu perfecte pel desenvolupament d'aquest virus, aquesta gent saliva només de veure el botó de "comenta-ho" i recentment s'ha descobert que aquest virus s'apodera del cos de la persona al voltat dels 50 anys de vida, fins aleshores esta incubant.

El cas és que el virus aquest acostuma a buscar polítics de nivell "baix" regidors i alcaldes de pobles i ciutats propers a casa seva i no importa el color polític, doncs com tot bon virus muta d'ideologia política, de la dreta a l'esquerra i viceversa i també ho fa en l'eix nacional, d'espanyol unionista a federalista, passant per autonomista i independentista.

Acostuma a atacar amb un petit comentari, posant en dubte alguna valoració o opinió de la víctima, una primera presa de contacte que passa desapercebuda, és aleshores quan el polític inocent i alié al mal que li pot venir a sobre li contesta, sigui per donar-li una informació que demana, o responent al seu comentari afegint alguna informació amb la intenció de fer canviar de parer al virus.

Però sense saber-ho el polític ha desfermat tota la ira i maldat del virus que no descansarà fent una pregunta darrere una altra, qüestionant la creació, el darwinisme i el comunisme, estriparà les lleis keynesianes i farà el mateix amb uns principis de la termodinàmica que ni tan sols se'n poden dir lleis, engegara una maquinaria que en alguns casos han arribat als 30-40 missatges, sense lloc a resposta, sense llegir ni escoltar res que no sigui l'odi envers el TOT que l'envolta i que vol estripar.
Però això no és tot, el pitjor és quan alguns d'aquests missatges amb el temps comencen a rebre clicks al botó de "m'agrada" aleshores ja la ira es desferma i el millor que li pot passar al polític és que se li fongui la bateria.

Un mal dia, pot pensar el polític, però no, aquest virus un cop ha caçat a la presa acostuma a col.locar el contacte del polític en "amics" per tal de veure totes i cada una de les publicacions i activitats, no dubteu que les comenta totes. Segueix el ritual pràcticament a diari, missatges constants, citacions, missatges privats, l'etiqueta en fotos, twitts, missatges al blog, tot va sumant com una bola imparable, com un càncer que s'estén pel cos.
És una situació on no hi ha aliats, no respon a qui s'hi pugui posar pel mig té l'objectiu clar va a pel polític!

Penseu per un moment el nus a l'estómac del polític quan veu "XXXX ha comentat la teva publicació" un sentiment com qui veu un missatge de la persona a qui estima bojament, però al revés.

Els polítics més valents en veure la constància del virus decideixen passar a l'atac i contestar, no obstant no fan més que un efecte crida l'ull de mordor enfoca sobre la víctima i la població afectada pel virus s'afegeix per tal de fer encara més ferotge l'atac sobre el polític.

Aquest només té dos opcions, deixar la política o deixar les xarxes socials.

Per tots ells, un minut de silenci.

Pues te voy a decir una cosa....

Esa tan pronunciada frase sobretodo en lugares de reconocida cultura, esos ateneos, centros de cultura popular donde hombres y mujeres de todas las clases y colores se reunen para reflexionar y compartir sus preocupaciones. Esos espacios de diálogo donde se reunen los maestros con los alumnos y comparten las técnicas más refinadas a la vez que útiles, colaborando así en hacer aún más rica, si cabe, la cultura del gimnasio.

Estaba yo, hará ya algún verano en uno de esos ateneos más que por culturalizarme, por distraerme de las largas y calurosas jornadas laborales de verano. Allí no pasaba desapercibida la cultura abundante que frecuentaba tal lugar. A diferencia de la universidad en el gimansio se diferencia a simple vista quien és el genio y quien el novato.

No hará falta decir que el novato era yo, justo aprendía el abecedario y descubría el maravilloso mundo de las letras, mientras observaba todos aquellos i aquellas artistas cómo bailavan de una máquina a otra, como una pianista que intercala teclas haciendo sonar una melodía. Era abrumador, tanto que a duras penas podía intentar comprenderlo.

Recuerdo en un momento, estaba yo sentado, descubriendo una de esas extrañas piezas cuando delante mio dos respetables miembros de la congregación dialogavan tranquilamente y repetían melodicamente una y otra vez, unas mancuernas que a duras penas podía yo coger.

No esperaran que reproduzca conversación de tan alto nivel, pues no la recordaría por completo y seguramente por no comprender el fondo, no sabría exponerla.

Recuerdo eso sí, un momento clave.

Uno de ellos dejó de mirar hacía el espejo donde ambos se reflejaba, dejó la mancuerna en el suelo, se secó las manos con la toalla, luego el cuello, la frente... un pequeño silencio.

Entonces pronunció:

"Pues te voy a decir una cosa..."

Los segundos que siguieron a tal dicha, fueron interminables, aquellos segundos se convertian en horas, la melodía de aquellos artistas parecía haber parado de golpe, la tensión entre los dos maestros era evidente.

Yo fijaba la vista y el oído en la boca de aquel gran maestro esperando descifrar antes de que sus labios pronunciasen la que parecía ser la panacea de la humanidad.

No podía dejar de pensar en aquello que en breve iba a ser desvelado, notaba el corazón en el pecho retumbando, las gotas de sudor cayendo lentamente pero yo permanecía inmovil esperando la gran cita.

De la misma forma parecía encontrarse el colega de tertulia.

Fue entonces cuando sentenció:

"... yo me acuesto con un cuerpo y si luego la chica es inteligente, premio! te ha tocado el acumulado!"

Y así dia a dia nacen nuevos y grandes genios de la cultura de éste, su país.

m'independitzo

Avui sóc estúpidament feliç!
I és que ras i curt, m'independitzo!
Amb la que cau, amb tot el que hi ha allà fora, no m'ho penso, tinc la oportunitat! he trobat un tresor a la Vella i només he hagut de seguir els senyals... Feia tant temps que ho pensava i no era ni tan sols plantejable. Ara en canvi,  és com si el món es confabulés per fer-me veure un camí clar i diàfan.

Es una sensació tant estranya, sento com si l'endemà marxés de viatge! un viatge llarg, segurament dur, però de no retorn! me'n vaig de casa amb la intenció de començar la meva vida en solitari a la meva estimada ciutat de Terrassa, on hi treballo, on hi estudio, on tinc els amics, els saludats i els coneguts, on hem creat una família la Carbonera!! i on n'hem fet tantes amb les JERC!
Aquest és segurament el projecte més gran que he tingut mai entre mans!! Un repte que estic ansiós d'enfrontar i del qual estic convençut que me'n sortiré airós!

Percert, tothom hi serà benvingut a casa, no ho dubteu mai!

14 de Banyoles

Recordo poc, però no s'obliden les cares al Pryca, quan només erem 14 i el Marc Guinot que faría de delegat, sense entrenador, sense canvis, sense un equip complet.

Jugant un partit com tants d'altres de la primera temporada, pallisa del Banyoles, contínues marques en contra, jugadors tocats deixant-s'ho tot al camp, jo amb febre i la impotència de sempre de no saber jugar prou i de no ser capaços de fer un bon joc.

Tot i així ho vam donar tot, vam acabar el partit, vam llençar la maleida samarreta tronja a la bossa i vam tornar a casa amb l'amarga sensació de que el Rugby ens estava fent patir molt.

Avui ens tornem a trobar al Banyoles, aquest cop a casa, resulta que aquella amarga derrota de fa un parell d'anys, ha resultat ser una victoria! perquè avui som 35 jugadors disponibles! i una colla de gent perduda pel Rugby, pels Carboners o pels seus amics, que vindran a fer-nos costat!! Resulta que aquells 14 derrotats de Banyoles vam aconseguir que ara tinguem la oportunitat de guanyar-los! i dependre de nosaltres mateixos per jugar una fase d'ascens a segona divisió!!!

El Rugby, ens ho deu!

La Vaga General triomfa a Terrassa

La ciutat fa l'efecte d'un diumenge de ressaca, no hi ha ningú pel carrer, els autobusos no funcionen, els trens estan aturats, les botigues (les poques que queden) estan tancades o tenen la persiana mig baixada, els tallers no han obert, com tampoc tot els serveis municipals. La Universitat està buida, com ho estan els carrers normalment plens d'estudiants que venen o van a classe.

La brossa està escampada per la ciutat, fa dies que els escombriaires fan vaga per forçar la negociació amb l'Ajuntament i les seus dels partits polítics que governen (PSC, PP i CiU) estan pintades i la dels socialistes amb brossa escampada per davant. (després denuncien les JERC i els diuen feixistes per un adhesiu..)

La VAGA GENERAL es pot dir que a Terrassa ha triomfat, és cert que hi ha gent treballant però és minoria per molt que ho diguin a tot arreu que ells han anat a treballar, o per molt que als mitjans de comunicació diguin que la vaga no ha tingut el seguiment esperat, resulta que mai! un dia de Vaga havia estat tant eficaç a la ciutat.

El millor de tot és que s'ha fet d'una forma tranquila i pacífica, hi ha hagut algun tall de carrer i algun contenidor cremat, però han estat anècdotes. La majoria silenciosa aquest cop s'ha quedat a casa per queixar-se de les mesures que els governs espanyol i català estan prenent. Carreguen la crisi contra les classes baixes i mitjanes del país, mentre els rics evadeixen impostos amb impunitat o els fan rebaixes pel blanqueig de diner negre. Els bancs reben diners de l'estat amb l'objectiu de reactivar la economia i en realitat se'l queden i el crèdit continua sense fluir.

A més veiem els carrers plens d'estelades, en llocs on mai n'havia vist cap, de persones que mai hagués dit que es faríen independentistes o que hi simpatitzessin. Realment cada cop la gent veu més clar que no hi ha cap més remei, que no hi ha cap altre sortida que Independitzar-nos, perquè quedar-nos aquí vol dir ofegar-nos encara més. Ha arribat el moment de tallar la corda.

Estic orgullós de la meva ciutat, avui Terrassa demostra ser d'esquerres i ser cada cop més independentista. Estem guanyant!!

Un vespre màgic a Sabadell, amb l'Oriol Junqueras

Avui ha estat el primer cop des que milito a les JERC i a ERC (i ja en fa 5 d'anys) que el meu pare m'ha acompanyat a un míting de campanya electoral. Hem arribat uns 10 minuts passades les 20h que era l'hora programada d'inici de l'acte i ens han explicat que ha passat això: http://twitter.yfrog.com/0qwthqunyodaepwejltehggzz

No ens ha quedat cap més remei que anar a fer unes cervesetes i unes braves per fer temps i xerrant de mil coses ens ha passat l'hora molt ràpid de forma que a les 20.50h ja tornàvem cap al casal Pere IV.
A les 21h i pocs minuts començava puntualment de nou l'acte, presentació de'n Juli Fernàndez, Marc Sanglas i finalment ha arribat en Junqueras.

Tenia certa curiositat per veure com reaccionaria el meu pare davant un míting electoral i en especial d'un míting d'ERC i de l'Oriol Junqueras. Sentirà molts dels arguments i idees que en algun debat a taula li he exposat i que d'alguna forma sempre discuteix i rebat!

L'Oriol Junqueras, ha trigat pocs minuts a deixar el micro de banda i baixar a la platea, és un cop d'efecte en ple acte que ha sorprès a la gent. En Junqueras ha començat a parlar del seu poble (com sempre) a explicar-nos les històries de la seva gent, el "Maikel", el "facha", la Àngeles, a explicar-nos el casal d'avis, anècdotes dels veïns, etc. L'auditori reia com jo el primer dia que ho vaig escoltar, trenca esquemes! i crec que es guanya a la gent quan fa això.
Ha explicat que va ser parlant amb la seva gent que va pensar que el lema de campanya havia de ser "un país per tothom" i que això és el que la gent li demanava, un país on quan deien "tothom" volgués dir "tothom" i no només els seus, com feia CiU.

Ha començat a parlar dels pares, avis i besavis que algun dia van ser derrotats d'allà on fòssin, la majoria fos per la Guerra Civil, per les condicions de precarietat del camp, o pel motiu que fos, van acabar venint a Catalunya a buscar una feina que els permetés tenir una vida millor i aquí la van trobar! i va ser gràcies al patiment i al treball dur de tots els nostres avantpassats que avui tenim la oportunitat de decidir sobre la Independència del nostre país. Tenim sobre nosaltres una herència de molts i molts lluitadors als quals no podem fallar.
Aquí l'auditori s'ha fos literalment, el silenci era més sepulcral que mai, els mocadors començaven a sortir de les butxaques, veies gent tocar-se els ulls i al mateix Junqueras se li trencava la veu de tan en tant. La simbiosi entre orador i públic ha estat brutal!

Tot aquell auditori era fill, net o besnet de derrotats com tot el país! i com el Vallès i la zona metropolitana de Barcelona en particular, i acabant ha etzibat a un auditori ja rendit: "No volem tornar a veure la derrota en els ulls de la nostra gent, volem veure el somriure de la victòria".

Ha acabat amb la gent dempeus i aplaudint amb els ulls vidriosos, de sobte tot l'auditori ha pogut deixar anar la emoció del moment i aplaudir per projectar tota aquesta sensació.

Ja marxàvem i li he preguntat al meu pare què li havia semblat i m'ha dit: -muy emocionante!!
No m'ha calgut res més per saber tot el que li venia al cap, els avis venint a viure a Barcelona de Galícia on tot i haver guanyat la guerra civil (eren dels nacionals) van ser també uns derrotats, van haver de deixar tot el que estimaven allà, van venir a treballar molt dur, perquè avui nosaltres poguem viure millor.

No li he preguntat al meu pare, què votarà. Crec que no cal.