Si segueixes sempre el Sol, no veuràs mai els estels.

Enyoro quan tenia temps (dies sencers) per escriure, pensar, idear noves preocupacions, nous objectius o noves estratègies per aconseguir allò que més volia.

Avui un dia qualsevol de desembre després d'un pont de 4 dies, vaig decidir agafar-me el dia de festa per compensar les moltes hores dedicades a la meva feina professional i a parar (per un dia) i pensar, reflexionar, dissenyar estratègies i per què no, dedicar una petita estona a escriure.

Estic immers en una espiral d'obligacions, necessitats i objectius per complir que no vull decebre, deixar de satisfer ni deixar de complir, per això crec que tant important com crear i construir nous projectes és tancar-los i deixar-los lligats, guardats i feliçment apartats de l'imaginari diari.

Fa temps vaig adonar-me que em faltaven coixins per poder consultar els dubtes de cada un dels projectes en els que estava immers, les nits eren curtes per trobar la millor manera de solucionar-los o d'aconseguir que triomfessin. Això m'ha dut a la frustració en molts d'ells, marrons descomunals que no saps per què t'has de menjar i que ni molt menys tens les ganes de resoldre'ls. Aquest panorama fa venir una situació d'apatia respecte allò que un cop va ser i que realment t'omplia, t'animava, t'incentivava a millorar i pensar cada nit en com fer que triomfessin.
No en va, resoldre'ls és també una gran lliçó.

El futur és tan incert, tan desconegut, tan gran i amb tantes oportunitats que em crema a les mans i veure'l passar em genera una angoixa extraordinària.

És l'hora de passar fred i contemplar els estels.