Lev Tolstoi - Guerra i Pau

Fa no un parell de setmanes que vaig entrar a l'Abacus sense intenció de comprar res, quan entre els molts llibres que vaig trobar a les prestatgeries, em va sorprendre (pel volum i per la tapa) el llibre de Lev Tolstoi - Guerra i Pau.
Sense conèixer massa ni l'escriptor ni l'obra en qüestió em vaig aventurar i me'l vaig endur.
Si ve no l'he llegit sencer sinó que tot just avui he arribar a l'equador (aproximadament) del volum, he decidit fer un petit comentari sobre allò que més m'ha sorprès i la meva opinió del que porto de llibre, sense ànim de convèncer a ningú.

En primer lloc és increïble la quantitat de personatges (principals i secundaris) que apareixen a l'obra, per si no n'hi hagués prou l'escriptor no es conforma amb omplir pàgines amb noms diferents personatges que a les primeres incursions del llibre no saps si seran trascendentals si cal memoritzar l'impossible cognom rus, el càrrec i el nom de pila o si n'hi ha prou a llegir per sobre el nom i oblidar-se'n tot seguit.
El cas és que volent o no, a certes alçades del llibre acabes coneixent el Comte Ilia Andreievitx Rostov i sabent que és pare de Vera promesa amb Berg, de Nicolau mig promès amb Sònia (la seva cosina), de Natatxa promesa amb el compte Andreu Bolkonski i per últim de Pètia...
El millor de tot però és la gràcia amb la que l'escriptor dóna la informació essencial al lector! per conèixer les relacions entre els personatges calen tranquil·lament 100 o 200 pàgines i de sobte com qui no vol la cosa, l'escriptor deixa caure el nom complet del comte Rostov, o treu a la llum els noms dels fills d'aquest comte.
Seria molt fàcil agafar 2 o 3 personatges principals que en les 10 primeres pàgines ja tens la seva descripció física coneixes les relacions entre ells i segurament algun detall fins i tot sobrant..
Trobo encisador com el mateix escriptor aconsegueix no cedir davant la temptació d'explicar-ho tot, d'esclarir en les primeres pàgines quins són els personatges a tenir en compte i quins no, com són etc.

D'altra banda crec que cal destacar com explica les coses, aparentment caotiques, ja que dins de les 15 parts en que es divideix el llibre hi ha uns capítols, i en aquests tan bon punt explica una batalla de l'ajudant de camp Andreu Bolkonski com al següent explica la tormentosa existència a Petersburg de'n Pere. D'aquest caos tremendament calculat n'apareixen el·lipticament certs sentiments, sensacions, punts de vista que el mateix lector es crea en llegir aquells petits detalls que potser un comentari, un moviment o una escena causa en el lector. Per exemple en el moment de l'entrega de medalles entre l'emperador rus Alexandre i Napoleó Bonaparte exigeix al lector la pregunta - i perquè tanta sang?-
Aquesta forma de fer, aquest estil de Tolstoi no l'havia conegut abans "y si lo he visto no me acuerdo". En qualsevol cas la trobo exquisita i d'una subtilesa magistralment calculada i d'una habilitat realment digna d'admirar.

Per últim m'ha xocat la relació entre el personatge de Pere Bezukhov i la francmaçoneria. En primer lloc perquè no me l'esperava per res del món, i en segón lloc perquè en els últims mesos m'ha aparegut més d'un cop tot el món de la maçoneria, (món que desconec per complet) i que em causa una certa curiositat. Aprofito per demanar a algú coneixedor del món que no dubti a contactar-me, li estaré agraït si me'n fa cinc cèntims.

En conclusió i espero no ofendre ningú, penso que aquest és segurament el millor llibre que he llegit que no és un gran honor coneixent la pobre col·lecció que en podria fer dels meus llibres llegits completament (els començats en són uns quants més..). En tot cas penso que aquest llibre li dóna mil voltes a les històries d'aventures de la Matilde Asensi, a llibres intrigants com La Pell Freda de l'Albert Sánchez-Piñol o l'Home de Sant Petersburg de'n Ken Follet. Segurament tots aquests escriptors han aconseguit que em devori el llibre per la trama, pel saber que passarà a la següent pàgina, però Tolstoi em crea una addicció a l'estil, a l'art amb que desvela petits detalls que et fan crear les pròpies hipòtesi sobre el que vindrà. Aquesta dedicació, aquesta aparent simplicitat amb la que succeïxen les coses, una normalitat talment mesurada que en fa una complexió al meu entendre inabastable!