La realitat

Fa dies que escolto aquesta cançó:



I més enllà de l'excel·lent ritme que La Pegatina imposa en tots els seus temes, m'agrada per com amb un toc d'humor però sobretot de realisme constata el dia a dia que molts vallesans vivim quan pugem a un vagó de la Renfe.

Aquesta realitat que en primer terme se'ns mostra avorrida, monòtona, rutinària és habitual menysprear-la per la quotidianitat de la mateixa, sovint ens agrada més llegir novel·les on passen coses extraordinàries i d'altres de terribles, pel·lícules que ens mostren realitats virtuals, futures o ens recreen escenaris del passat. Expliquen els grans mites grecs i romans, les llegendes de cavallers, etc.
En canvi trobo que plasmar la realitat tal com és en un llibre, en una cançó, en un fotograma és molt més difícil.

Aquesta cançó no és més qua l'excusa per parlar del "realisme" on en literatura Tolstoi és un dels grans exponents d'aquest corrent, sincerament no el trobo apassionant, ni penso que sigui la millor literatura del món... però estic segur que és una de les formes més difícils d'escriure. Perquè fins i tot quan nosaltres expliquem una anècdota, una experiència sempre hi posem la nostra part, els nostres punts de vista, els nostres comentaris, és pràcticament inevitable.
A Guerra i Pau, Tolstoi et fa devorar pagines, on ningú explica ni preveu que passarà.. on cada frase l'una després de l'altra solquen el mar del temps amb la incertesa que a la vida real tenim sobre el futur. Els fets de la novel·la són incomplets, descriu una mirada com els nostres ulls la percebrien, però no la interpreta, descriu un fet com el viuríem: "ràpid" i sense importància... i és després quan te n'adones de la transcendència del moment... a més els fets en sí, són talment normals, tan fàcilment reproduïbles a la vida real que és extremadament fàcil i gairebé impossible no identificar-se.

Aquesta forma de mostrar els missatges, senzills i naturals trobo que és una de les claus del futur polític del país. Alfred Bosch és un exemple perfecte, una persona senzilla, amb missatges senzills, de carrer, que arriben, que transmeten normalitat... penso que la política de les metàfores, quedarà pels entesos, pels amants de la cultura de la història de l'elegància verbal, com qui parla en vers...
Ara hi ha gent al carrer demanant solucions reals i no explicacions metafòriques... ha arribat un moment on un electorat com el d'ERC, majoritàriament lliurepensador, format, obert i capaç, vol ser tractat com a tal. Penso que ha estat un èxit el canvi a ERC, i la proclamació de l'Alfred Bosch com a candidat a les corts espanyoles. Perquè diu les coses com són, com la gent les percep, com tu les diries, com les diria la veïna. i us en deixo una mostra: