Aquest any però la història és ben diferent, cal dir que em va sorprendre moltíssim, ja que està exposat en una placa molt discreta, i en canvi recull una història realment maca i sorprenent.
Les muntanyes, els camps, les serralades, els turons, en definitiva l'entorn que ens envolta, està ple d'històries, records, cicatrius, que amb el pas del temps han conviscut amb les diferents generacions de terrassencs i terrassenques.Aquestes muntanyes tan característiques d'un territori com és el Vallès (Montserrat, La Mola, el Montseny, Collserola, ...) són també part dels vallesans, i donen un tret característic també a la forma de ser, podem dir que ens sentim protegits.
La història que vull explicar es situa a la collada de l'Obac, part on es comunica el vallés occidental amb el Bages, tot creuant la serralada de l'Obac. En aquest punt es troba la ja emblemàtica Casa Nova de l'Obac, probablement el lloc per mi més maco de la ruta i també de l'entorn de Terrassa, no només per la bellesa de la casa i de l'entorn, sinó també pel que significa aquell indret estratègic.Ens remontem a l'any 1737, quan la família Ubach, decideix construir entre l'actual era porxada i l'actual restaurant de la Pastora, originalment habitatge dels seus treballadors, aquest forn es va mantenir actiu fins la meitat del segle XIX, quan es reconvertí en corrals i cases per pastores, d'aquí ve el nom del restaurant. El 1969 va ser enderrocat pel seu mal estat.
Però, com és que hi ha un forn de vidre al mig de la muntanya, és conegut el vidre de Murano a Venècia i altres indrets que habitualment eren propers a les ciutats.
Cal tenir en compte que els forns de vidre, consumien una gran quantitat de combustible (llenya i carbó) que s'obtenien a la muntanya i a mitjans del segle XVIII el transport de llenya i carbó es va encarir molt, de forma que va esdevenir més rendible situar el forn prop del combustible.
Aprofitant el context els Ubach van construir el forn de vidre, aprofitant les extensions de muntanya que els envoltava, però va ser més complicat del que es pensaven, a més de les construccions, els Ubach necessitaven el "sílex" la pedra necessària per fer vidre, que van extreure de la cantera de Can Candi (Roques Blanques). Per trinxar aquesta pedra calien unes moles de granit, pedra poc freqüent a l'Obac, i per tant van haver-la d'extreure de Montserrat, on va caldre a més obrir el camí entre Terrassa i Vacarisses per dur-les en carro.
Cal afegir a més, que un forn necessita d'atiadors mantenint el forn sempre encès, d'altra banda els mestres, oficials i aprenents de vidrier eren uns professionals molt especialitzats i valorats.
Aquestes dificultats, van portar al forn a reduir la feina, al principi es dedicaven a fer tot tipus d'estris per les masies i cases dels voltants i de les ciutats veïnes, i cap al segle XIX fou la exportació del vi de la zona qui donà feina a aquest forn. Aquesta fou la seva darrera tasca.
Després fou abandonat i reconvertit en corral per als ramats que van passar a pasturar les muntanyes de l'Obac, i que donaven menys preocupacions i més rendiment que la indústria del vidre a la muntanya.
Per mi aquesta història és un tresor, que desconeixia completament i que ajuda a veure com sovint la muntanya i l'entorn pot sorpendre'ns!
