sábado, 6 de mayo de 2017

Flying Free

… i de sobte va esclatar l’Eufòria col·lectiva! ens vam agafar tots fent rotllanes i saltant al ritme d’aquella nova cançó, primer amb uns, després amb uns altres. Tot eren somriures i excitació, quina festa! quin ritme! eren els amics de tota la vida, d’una petita escola del centre de Terrassa, una línia, érem com família i aquella era una de les darreres grans experiències junts. Ens començàvem a sentir grans, ja érem a una discoteca (improvisada) a la casa de colònies i és que només teníem 11 o 12 anys, eren les convivències de 6è de primària, les últimes. A Llafranc, maig del 1999.

...

Aquells tres dies d’Acampada, un cop més, havien sigut un èxit. Havia pogut compartir estones amb gent excel·lent, a partir d’ara, amics. Encaràvem la darrera hora del festival, moment on gairebé tothom ja es concentra a l’escenari general, són prop de les 5 del matí, moment per fer l’última aigua de València, amb la samarreta vermella ja gairebé marró de la polseguera montblanquina, colze a la barra intentant no caure del mal que fan els peus, envoltat de companys, rient, fent bromes, comentant anècdotes d’aquesta edició, també amb els jubilats de les JERC que acostumen a passar-s’hi el dissabte a la nit i de sobte el DJ llança la darrera cançó…
Motxilla a terra, és l’última! i sonen les primeres notes del que ja és un himne de tot el país, l’eufòria es desborda, abraçats a estones, entre tot el públic i saltant… creuar-te mirades amb els amics que el flaix i el fum de l’escenari et presenten en fotoseqüència i gaudir d’aquell moment, tot veient que no ets l’únic i que la bona gent que t’envolta, també ho fa. Només cal veure els seus somriures i com ens enlairem plegats, malgrat el cansament, la pols, els peus…

...

Nadal de 2015, gairebé tota l’empresa sopem plegats per primer cop des que hi formo part. Una vetllada excel·lent per parlar amb qui no acostumes, explicar-nos anècdotes i riure molt. Quina gran nit!, tots engalanats, agulletes a la cara de riure i al braç d’aixecar gots. Companys que a certes hores diuen allò de “a esta invito yo” i entre confidències professionals, arriba el final. Sempre sorprèn, malgrat no hauria, perquè ja és típic acabar així; però segurament l’embriaguesa de la nit ens brinda l’oportunitat de tornar-hi com el primer cop. Sense saber com, envoltat de gent amb qui amb prou feines has compartit un parell de correus electrònics en tot l’any (i 10 minuts de notable conversa alcoholitzada) i què més dóna! -penso- estem els supervivents de la nit, donant-ho tot, al ritmazo que ja fa 15 anys va proposar Pont Aeri per celebrar el 7è aniversari d’un club terrassenc que va marcar història a la “música” i a la nit catalana.

...

La Festa Major de Terrassa, per mi ha sigut els darrers deu anys sinònim de Jove (barraques), primer amb les JERC, després també amb Carboners i els darrers anys organitzant-ho amb el Consell de Joves. Un projecte gens fàcil, que movíem poc més de quatre o cinc persones, full-time. Que les coses surtin bé és molt gratificant, i la darrera edició va ser especial, sobretot un diumenge estel·lar com jo no havia vist al Jove en una dècada. Ple de gom a gom, bon rotllo arreu, grups bons, les paradetes a tot gas, esgotant begudes, menjar i gel. Cares de satisfacció quan s’acostava el final de la nit, tot anava sobre rodes: al backstage felicitacions dels tècnics, de l’Ajuntament, dels grups i de les entitats.

S’acosten les 5 del matí (hora límit), només queda tancar bé la nit, no l’espatllaríem ara.
Ens acostem al backstage i un tècnic li diu al DJ:
- tanca!
El DJ s’acomiada, tanca les llums, para la música i baixa corrent de l’escenari, uns segons de silenci… i sona Flying Free… final de festa meravellós.

Terrassa, Festa Major, estiu del 2016.

...

Aquella nit tot el Club acomiadàvem l’any plegats, a un local llogat, amb el Pelos i el Younes als plats i pizza per tots. La nit s’anava carregant d’anècdotes, els petits amb permís dels pares vivien el que potser era per ells una de les primeres festes grosses i de ben segur la seva primera gran festa carbonera. Els hits de la nit no es van fer esperar, les sorpreses tampoc: rondos, la conga, rotllanes, cerveses, xupitos, scoobidoos, no va faltar de res. Tampoc va faltar el hit de hits, fum i flash i ens enlairem plegats, abraçant-nos, xocant... eufòria desbordada i fotoseqüència de cares plenes d’alegria i dels més petits: flipant!. Em van recordar la meva primera gran nit, amb els companys d’escola, que ja gairebé no veig mai. Ara però només gaudia el moment, perquè a ells tampoc els veuria durant una bona temporada, companys de rugby que esdevenen família i que el meu trasllat a Leeds suposaria allunyar-me’n. Me’ls miro a tots amb un estima especial, intentant no perdre cap detall, retenint-ho tot, per quan no els tingui a prop. Res uneix més que construir un Club de Rugby junts i aquella nit, celebràvem que ho celebràvem.

...

Dilluns 6 de febrer del 2017 és el dia D, maletes fetes, abraçades que et deixen tremolant i cap a l’aeroport amb la mare, condueixo i avui ens ho permetem tot, C-16 i avall per la ronda. Fins ara tot bé.
Passem la sortida 10, la que fa “només” 10 anys em duia a aquella aventura a l’Escola d’Enginyeria de Camins Canals i Ports al campus nord. Allà la ronda fa baixada i al fons ja s’hi veuen els avions.

Marxo, marxo lluny i no serà fàcil, però ho vull fer! -penso-.

Jo als matins no acostumo a riure.. així que odio els programes matinals on riuen exageradament i especialment si sóc un sac de nervis que no sap si estar feliç i content o trist i atemorit pel que ha de venir.
-Ja n’hi ha prou! la tanco!
Però la mà que amb cert enuig i nerviosisme llanço per canviar el dial, s’atura! i mig tremolosa retrocedeix com si a punt hagués estat de cometre un error irreparable. Tot just començava a sonar l’himne: Flying Free. Li demano a me mare: silenci i disculpes perquè apujaria el volum.
-Está muy alto! -va replicar-.

Resto immòbil, conduint lent entre els darrers accessos a l’aeroport i gaudint-la com potser no ho havia fet mai. Ulls vidriosos mentre em venen records de tots els magnífics moments viscuts els darrers anys. Una galeria de fotoseqüències captades entre el flash i el fum, m’apareixen projectades lentament al ritme de la música. Hi sou tots, amb els somriures d’orella a orella, les cares d’alegria infinita, el plaer de la feina feta, l’orgull de formar-ne part, les abraçades i l’eufòria desbordada de celebrar l’amistat que ens uneix.

Per si fos poc, els darrers segons es conjuren per aparcar i aturar el cotxe alhora que ho feia la música. Paro la ràdio i recullo les llàgrimes…

Allò va ser la cirereta d’un cap de setmana ple de comiats i emocions, és molt difícil assumir-ho i això carrega de dubtes. In crescendo, a mesura que m'acostava a l'aeroport, nus a l'estómac i llavors això... semblava un missatge de tots els que havíem fet d’aquella melodia un himne, potser només nostre, potser només d'una generació però en definitiva va ser un comiat especial abans d'agafar l'avió i potser el més difícil de tots: el d'un mateix.

…Poc després era al cel, “flying free”… destí a Leeds.

No hay comentarios: