jueves, 15 de enero de 2015

Una jove i gran inversió

El voluntariat és un dels trets característics de la nostra societat que més admiro, només cal veure la quantitat de gent que dedica temps i esforços a entitats socials, a entitats de lleure infantil, entitats esportives, plataforma d'afectats, associacions de malalts, associacions de veïns, entre tantes i tantes altres.

Tota aquesta ciutadania activa té arrelats uns valors com la solidaritat, la igualtat, el treball pel bé comú, l'organització, que són fonamentals perquè tot aquest moviment associatiu es pugui dur a terme i tingui èxit.

Segons el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya un 10% dels joves estan associats, sense cap mena de dubte és una xifra que cal aconseguir incrementar. Però no és dolenta! Aquesta xifra diu que una dècima part de la joventut dedica hores altruïstament a treballar des de la seva entitat per aconseguir una societat més justa i igualitària.
Des dels monitors/es d'esplais que eduquen els infants en el lleure, els ajuden a socialitzar-se i a més detecten drames com la malnutrició infantil, la tristesa o l'analfabetisme, fins als entrenadors/es que inculquen respecte i treball en equip, alhora que donen valor a l'esforç personal i col·lectiu, passant per tants altres exemples, monitors/es d'excursionisme que ensenyen a estimar i respectar l'entorn natural, grups de teatre i de circ, colles de cultura popular, sindicats estudiantils i un llarguíssim etcètera.

Totes aquestes associacions juvenils treballen sovint amb l'eina més important que disposen, la voluntat!, i sovint la seva tasca és realment molt bona per la ciutat, de gran impacte, reconeguda i poques vegades recompensada per les institucions. Cal tenir en compte que les entitats juvenils pateixen de diversos problemes pràcticament genètics, com ho és la necessitat imperiosa de crear relleus, la gran dificultat per establir ritmes de treball que normalment es veuen trencats per èpoques d'exàmens o vacances, i també han d'afrontar l'alta rotació de les persones que en formen part. Aquestes debilitats o amenaces segons es mirin, tenen remei, però cal tenir eines, coneixement i espais de treball col·laboratiu que incentivin la cooperació entre entitats i l'enriquiment mútu.

Des de les Joventuts d'Esquerra Republicana, creiem que cal reformular l'estratègia política en matèria de joventut, cal apostar decididament pel Consell de Joves de Terrassa com a interlocutor vàlid per l'administració, dotar-lo de recursos i infraestructures, de la mateixa manera que cal empoderar les entitats que treballen amb projectes sòlids a mig i llarg termini, amb objectius clars i un impacte contrastat al seu entorn.

Personalment penso que l'associacionisme juvenil és la millor inversió per la Terrassa del present i del futur, perquè és en aquestes entitats on es forgen els valors del respecte, la solidaritat, el bé comú, el voluntariat i l'organització. Valors com deia, que admiro i crec necessaris per arribar on els ajuntaments, les escoles, la sanitat, o les famílies, no arriben.


Eduard González
JERC Terrassa

jueves, 2 de octubre de 2014

Muntanya amunt

Avui m'he adonat que el Club de Rugby dels Carboners de Terrassa hem retrobat el camí.

Especialment avui, perquè ahir al vespre me'n vaig anar a dormir amb un dels últims capítols de la trista història que els últims mesos hem viscut al nostre club i que encara avui caldejava. Parlo en passat perquè el David (l'Oso) l'ha escapçat del tot amb un escrit correcte i diplomàtic, acompanya't d'una lliçó de mestre.

Sóc pesat, però especialment avui que per aquestes dates i ja farà cinc anys, es va fundar el Club de Rugby dels Carboners de Terrassa. Jo no sabía gairabé res de rugby, però potser els podria ajudar vaig pensar i va ser amb aquest esperit que vaig assistir a la meva primera reunió (la tercera del Club) al bar l'Estapera (bar que casualment va agafar, com aquest blog, el nom d'aquest famós ball terrassenc).

Allà en Txavu Filgueira, els germans Ocampo, en Raul Dillana, en Ferran de la Roza i l'Edu Martin-Borregón (amb una impressora!! :-O) vam decidir el que dies abans per Facebook vam estar comentant, colors del club, logo, nom i acta fundacional.

Jo d'aquella reunió vaig sortir amb un somriure d'orella a orella, la gent, l'entusiasme, les decisions que esperàvem fossin transcendentals per aquest projecte de nou club, la idea i la oportunitat de crear de zero un projecte esportiu nou a la ciutat, barrejava dos de les grans passions que amb 21 anys havia tingut: l'esport i gaudir de l'organització com ho feia a les JERC.

Des d'aleshores sempre he estat implicat en les diferents juntes directives del club, treballant per construir i fer créixer el projecte, primer amb en Miquel Dalmau al capdavant, després amb en Paco Caballero i recentment ara amb en Celso Pérez.
Primer partit a Cornellà
La dinàmica a Carboners sempre ha estat creixent per inèrcia, el rugby comença a crèixer a Catalunya i sumat a les dinàmiques propies que els carboners vam saber establir a la ciutat amb paradetes, activitats i relacions amb altres entitats vam aconseguir que el creixement fos més important, amb dinàmiques positives i molt bon rollo intern

Però com en tots els processos de creixement, arriben les crisis i a finals de la temporada passada Carboners va tenir la seva primera gran crisi, una situació insostenible de divisió entre la Junta Directiva i socis, entre jugadors, entre jugadores, faltes de respecte entre cos tècnic i jugadores, males cares, comentaris, crítiques sense fonament i crítiques fonamentades no escoltades. La gran família carbonera va esdevenir un ball de bastons insuportable que va acabar amb la dimissió del president Paco Caballero i posteriorment a l'assemblea general, la dimissió de la Junta en ple.

Decepció, ràbia, enfrontaments, divisió, ganes d'engegar-ho tot a rodar, un femení en quadre i sense entrenador, un masculí que potser n'haurien de ser dos, però només amb un entrenador, jugadors que deixaven el club...

En Jordi Demestre i jo ens vam veure amb la responsabilitat de buscar sol·lucions, buscar gent que volgués fer un pas endavant per treballar pels Carboners, unint en una junta el masculí, el femení i l'escola de rugby (els pares i mares) tots junts.

Per sort vam trobar les persones disposades a treure l'entitat del fangar on érem, amb en Celso Pérez al capdavant i amb molts problemes per coordinar-nos i entendre com funcionaven tots i cada un dels aspectes del club.

Fins avui!

De fet fins aquesta setmana... Dimarts abans de començar entreno aixeco un moment el cap i veig a una trentena de noies entrenant plegades, cantant pel camp, rient i treballant juntes els exercicis físics que en Miquel (l'entrenador que s'ha ofert per treballar amb elles) els manava i les esperonava.

Mirava al costat i veia potser una quarantena de companys que preocupats dèiem: "avui som pocs..."

Davant teníem un nou entrenador, l'Ian, que dirigia la seva primera sessió i se'l veia molt motivat amb el projecte,  ens explicava nous conceptes i nous exercicis per treballar els errors més comuns en el nostre joc.

I és que avui, concretament avui, hem garantit com a junta la inscripció del segon equip. Una fita històrica que suposa un risc i sobretot un repte per seguir creixent tant en qualitat com en nombre de jugadors i que de ben segur suposarà un nou boom pel rugby terrassenc.

I també avui, ha acabat un periple de més d'un any de feina continua per buscar patrocinadors que ens ajudessin econòmicament a fer viable el club i que cal agraïr molt especialment a l'Anahí, la Laia Santo-Domingo, l'Alfons Ubach, en Marc Bertomeu, en Xavi Paredes, en Víctor Gutíerrez "pelos" i en Celso Pérez, que plegats hem aconseguit quadruplicar els ingressos que teníem de patrocinadors.

En resum, com fa cinc anys, he sortit d'una reunió dels Carboners, amb la felicitat d'haver arribat fins aquí, però sobretot per sentir que tenim per davant un camp enorme per recórrer i créixer.
En aquest temps he conegut a molta gent amb aquest projecte, he viscut molts moments, moltes sensacions, i el denominador comú de quasi totes és en David Cabrera "el fisio" que hi és des del primer entrenament i avui ha fet un comentari al grup de jugadors i cito:

-Estic extremadament content veniem de ser 5 carboners entrenant i 13 jugant i ara...abans de tot felicitarnos a tots plegats! A la junta per apostar fort i als jugadors per respondre! Ara toca fer història dissabte, 3 partits de rugby oficial a terrassa!-

Així és, avui és un dia gran! avui reprenem el llarg camí de l'èxit.

Salut i Rugby!

Terrassa, 1 d'Octubre de 2014

jueves, 8 de mayo de 2014

Adéu Papell.

Oriol amic,

No sé com dir-te que et trobaré molt a faltar.

A les JERC he après moltes coses, i moltes me les has ensenyat tu. Avui ens has donat la última lliçó, hem de riure més, anar amb un somriure per bandera i estimar amb senzillesa. Tothom a la cerimònia coincidia.

No me'n se avenir d'estar-me acomiadant de tu, crec que als congressos encara et buscaré entre les butaques tot esperant saludar-te, xerrar un moment, que em facis la broma de torn i seure aprop teu on els discursos es feien més divertits.

Has sigut un gran Papell, em sento molt afortunat d'haver compartit militància amb tu, escoles de formació, viatges esbojarrats a Brussel·les, d'ajudar-te a muntar les JERC de Castellar, el correllengua, sant jordi i tants moments.

No t'oblidem company, seguim la lluita per tu i per tants altres, recordant i fent honor a les nostres idees, que cada dia són les de més gent.

Una abraçada



martes, 19 de noviembre de 2013

"COMENTA-HO"

Algú potser pensa que aquest és un (es)crit desesperat perquè algun lector d'algun lloc del món, comenti alguna de les publicacions que faig en aquest blog, que no llegeix ningú i jo que me n'alegro!

No, aquest és un escrit reivindicatiu! de solidaritat amb totes i tots aquells que pateixen un mal sovint desconegut i sobretot menyspreuat pel gran públic, no surt al telenotícies ni al diari, però és un mal que milers de persones en aquest país i segurament en molts d'altres també pateixen i ningú fa res per evitar-ho.

Aquest patiment el creen un seguit despecímens que es troben en el més profund de la societat, inadvertits, en un suspens constant que pot durar anys i fins i tot no despertar-se mai, són unes persones que en podríem dir "desconnectades" de tot allò que no sigui la seva família, el seu treball i segurament, el futbol.
Són gent d'aquelles que els seus veins dirien que eren molt simpàtics i que sempre saludaven, que al forn de pa tothom els coneix i que hom es planteja si són conscients del mal que amaguen.

Segurament d'aquesta gent n'hi ha hagut sempre, l'únic és que abans no hi havia mitjans per arribar tant fàcilment a les seves víctimes, els polítics.
Ara amb la irrupció de les noves tecnologies a la escena política tothom pot comentar, enviar-li un petit escrit i seguir dia a dia l'activitat, les seves opinions fins i tot pot opinar sobre la truita de patates que acaba de cuinar.

Aquesta proximitat del polític amb el ciutadà és el caldo de cultiu perfecte pel desenvolupament d'aquest virus, aquesta gent saliva només de veure el botó de "comenta-ho" i recentment s'ha descobert que aquest virus s'apodera del cos de la persona al voltat dels 50 anys de vida, fins aleshores esta incubant.

El cas és que el virus aquest acostuma a buscar polítics de nivell "baix" regidors i alcaldes de pobles i ciutats propers a casa seva i no importa el color polític, doncs com tot bon virus muta d'ideologia política, de la dreta a l'esquerra i viceversa i també ho fa en l'eix nacional, d'espanyol unionista a federalista, passant per autonomista i independentista.

Acostuma a atacar amb un petit comentari, posant en dubte alguna valoració o opinió de la víctima, una primera presa de contacte que passa desapercebuda, és aleshores quan el polític inocent i alié al mal que li pot venir a sobre li contesta, sigui per donar-li una informació que demana, o responent al seu comentari afegint alguna informació amb la intenció de fer canviar de parer al virus.

Però sense saber-ho el polític ha desfermat tota la ira i maldat del virus que no descansarà fent una pregunta darrere una altra, qüestionant la creació, el darwinisme i el comunisme, estriparà les lleis keynesianes i farà el mateix amb uns principis de la termodinàmica que ni tan sols se'n poden dir lleis, engegara una maquinaria que en alguns casos han arribat als 30-40 missatges, sense lloc a resposta, sense llegir ni escoltar res que no sigui l'odi envers el TOT que l'envolta i que vol estripar.
Però això no és tot, el pitjor és quan alguns d'aquests missatges amb el temps comencen a rebre clicks al botó de "m'agrada" aleshores ja la ira es desferma i el millor que li pot passar al polític és que se li fongui la bateria.

Un mal dia, pot pensar el polític, però no, aquest virus un cop ha caçat a la presa acostuma a col.locar el contacte del polític en "amics" per tal de veure totes i cada una de les publicacions i activitats, no dubteu que les comenta totes. Segueix el ritual pràcticament a diari, missatges constants, citacions, missatges privats, l'etiqueta en fotos, twitts, missatges al blog, tot va sumant com una bola imparable, com un càncer que s'estén pel cos.
És una situació on no hi ha aliats, no respon a qui s'hi pugui posar pel mig té l'objectiu clar va a pel polític!

Penseu per un moment el nus a l'estómac del polític quan veu "XXXX ha comentat la teva publicació" un sentiment com qui veu un missatge de la persona a qui estima bojament, però al revés.

Els polítics més valents en veure la constància del virus decideixen passar a l'atac i contestar, no obstant no fan més que un efecte crida l'ull de mordor enfoca sobre la víctima i la població afectada pel virus s'afegeix per tal de fer encara més ferotge l'atac sobre el polític.

Aquest només té dos opcions, deixar la política o deixar les xarxes socials.

Per tots ells, un minut de silenci.












jueves, 22 de agosto de 2013

Pues te voy a decir una cosa....


Esa tan pronunciada frase sobretodo en lugares de reconocida cultura, esos ateneos, centros de cultura popular donde hombres y mujeres de todas las clases y colores se reunen para reflexionar y compartir sus preocupaciones. Esos espacios de diálogo donde se reunen los maestros con los alumnos y comparten las técnicas más refinadas a la vez que útiles, colaborando así en hacer aún más rica, si cabe, la cultura del gimnasio.
Estaba yo, hará ya algún verano en uno de esos ateneos más que por culturalizarme, por distraerme de las largas y calurosas jornadas laborales de verano. Allí no pasaba desapercibida la cultura abundante que frecuentaba tal lugar. A diferencia de la universidad en el gimansio se diferencia a simple vista quien és el genio y quien el novato.
No hará falta decir que el novato era yo, justo aprendía el abecedario y descubría el maravilloso mundo de las letras, mientras observaba todos aquellos i aquellas artistas cómo bailavan de una máquina a otra, como una pianista que intercala teclas haciendo sonar una melodía. Era abrumador, tanto que a duras penas podía intentar comprenderlo.

Recuerdo en un momento, estaba yo sentado, descubriendo una de esas extrañas piezas cuando delante mio dos respetables miembros de la congregación dialogavan tranquilamente y repetían melodicamente una y otra vez, unas mancuernas que a duras penas podía yo coger.

No esperaran que reproduzca conversación de tan alto nivel, pues no la recordaría por completo y seguramente por no comprender el fondo, no sabría exponerla.

Recuerdo eso sí, un momento clave.
Uno de ellos dejó de mirar hacía el espejo donde ambos se reflejaba, dejó la mancuerna en el suelo, se secó las manos con la toalla, luego el cuello, la frente... un pequeño silencio.

Entonces pronunció:
"Pues te voy a decir una cosa..."

Los segundos que siguieron a tal dicha, fueron interminables, aquellos segundos se convertian en horas, la melodía de aquellos artistas parecía haber parado de golpe, la tensión entre los dos maestros era evidente.
Yo fijaba la vista y el oído en la boca de aquel gran maestro esperando descifrar antes de que sus labios pronunciasen la que parecía ser la panacea de la humanidad.

No podía dejar de pensar en aquello que en breve iba a ser desvelado, notaba el corazón en el pecho retumbando, las gotas de sudor cayendo lentamente pero yo permanecía inmovil esperando la gran cita.
De la misma forma parecía encontrarse el colega de tertulia.

Fue entonces cuando sentenció:

"... yo me acuesto con un cuerpo y si luego la chica es inteligente, premio! te ha tocado el acumulado!"


Y así dia a dia nacen nuevos y grandes genios de la cultura de éste, su país.




jueves, 27 de diciembre de 2012

m'independitzo

Avui sóc estúpidament feliç!
I és que ras i curt, m'independitzo!
Amb la que cau, amb tot el que hi ha allà fora, no m'ho penso, tinc la oportunitat! he trobat un tresor a la Vella i només he hagut de seguir els senyals... Feia tant temps que ho pensava i no era ni tan sols plantejable. Ara en canvi,  és com si el món es confabulés per fer-me veure un camí clar i diàfan.

Es una sensació tant estranya, sento com si l'endemà marxés de viatge! un viatge llarg, segurament dur, però de no retorn! me'n vaig de casa amb la intenció de començar la meva vida en solitari a la meva estimada ciutat de Terrassa, on hi treballo, on hi estudio, on tinc els amics, els saludats i els coneguts, on hem creat una família la Carbonera!! i on n'hem fet tantes amb les JERC!
Aquest és segurament el projecte més gran que he tingut mai entre mans!! Un repte que estic ansiós d'enfrontar i del qual estic convençut que me'n sortiré airós!

Percert, tothom hi serà benvingut a casa, no ho dubteu mai!




sábado, 24 de noviembre de 2012

14 de Banyoles

Recordo poc, però no s'obliden les cares al Pryca, quan només erem 14 i el Marc Guinot que faría de delegat, sense entrenador, sense canvis, sense un equip complet.

Jugant un partit com tants d'altres de la primera temporada, pallisa del Banyoles, contínues marques en contra, jugadors tocats deixant-s'ho tot al camp, jo amb febre i la impotència de sempre de no saber jugar prou i de no ser capaços de fer un bon joc.

Tot i així ho vam donar tot, vam acabar el partit, vam llençar la maleida samarreta tronja a la bossa i vam tornar a casa amb l'amarga sensació de que el Rugby ens estava fent patir molt.
Avui ens tornem a trobar al Banyoles, aquest cop a casa, resulta que aquella amarga derrota de fa un parell d'anys, ha resultat ser una victoria! perquè avui som 35 jugadors disponibles! i una colla de gent perduda pel Rugby, pels Carboners o pels seus amics, que vindran a fer-nos costat!! Resulta que aquells 14 derrotats de Banyoles vam aconseguir que ara tinguem la oportunitat de guanyar-los! i dependre de nosaltres mateixos per jugar una fase d'ascens a segona divisió!!!

El Rugby, ens ho deu!

miércoles, 14 de noviembre de 2012

La Vaga General triomfa a Terrassa

La ciutat fa l'efecte d'un diumenge de ressaca, no hi ha ningú pel carrer, els autobusos no funcionen, els trens estan aturats, les botigues (les poques que queden) estan tancades o tenen la persiana mig baixada, els tallers no han obert, com tampoc tot els serveis municipals. La Universitat està buida, com ho estan els carrers normalment plens d'estudiants que venen o van a classe.

La brossa està escampada per la ciutat, fa dies que els escombriaires fan vaga per forçar la negociació amb l'Ajuntament i les seus dels partits polítics que governen (PSC, PP i CiU) estan pintades i la dels socialistes amb brossa escampada per davant. (després denuncien les JERC i els diuen feixistes per un adhesiu..)

La VAGA GENERAL es pot dir que a Terrassa ha triomfat, és cert que hi ha gent treballant però és minoria per molt que ho diguin a tot arreu que ells han anat a treballar, o per molt que als mitjans de comunicació diguin que la vaga no ha tingut el seguiment esperat, resulta que mai! un dia de Vaga havia estat tant eficaç a la ciutat.

El millor de tot és que s'ha fet d'una forma tranquila i pacífica, hi ha hagut algun tall de carrer i algun contenidor cremat, però han estat anècdotes. La majoria silenciosa aquest cop s'ha quedat a casa per queixar-se de les mesures que els governs espanyol i català estan prenent. Carreguen la crisi contra les classes baixes i mitjanes del país, mentre els rics evadeixen impostos amb impunitat o els fan rebaixes pel blanqueig de diner negre. Els bancs reben diners de l'estat amb l'objectiu de reactivar la economia i en realitat se'l queden i el crèdit continua sense fluir.

A més veiem els carrers plens d'estelades, en llocs on mai n'havia vist cap, de persones que mai hagués dit que es faríen independentistes o que hi simpatitzessin. Realment cada cop la gent veu més clar que no hi ha cap més remei, que no hi ha cap altre sortida que Independitzar-nos, perquè quedar-nos aquí vol dir ofegar-nos encara més. Ha arribat el moment de tallar la corda.

Estic orgullós de la meva ciutat, avui Terrassa demostra ser d'esquerres i ser cada cop més independentista. Estem guanyant!!

sábado, 10 de noviembre de 2012

Un vespre màgic a Sabadell, amb l'Oriol Junqueras

Avui ha estat el primer cop des que milito a les JERC i a ERC (i ja en fa 5 d'anys) que el meu pare m'ha acompanyat a un míting de campanya electoral. Hem arribat uns 10 minuts passades les 20h que era l'hora programada d'inici de l'acte i ens han explicat que ha passat això: http://twitter.yfrog.com/0qwthqunyodaepwejltehggzz

No ens ha quedat cap més remei que anar a fer unes cervesetes i unes braves per fer temps i xerrant de mil coses ens ha passat l'hora molt ràpid de forma que a les 20.50h ja tornàvem cap al casal Pere IV.
A les 21h i pocs minuts començava puntualment de nou l'acte, presentació de'n Juli Fernàndez, Marc Sanglas i finalment ha arribat en Junqueras.

Tenia certa curiositat per veure com reaccionaria el meu pare davant un míting electoral i en especial d'un míting d'ERC i de l'Oriol Junqueras. Sentirà molts dels arguments i idees que en algun debat a taula li he exposat i que d'alguna forma sempre discuteix i rebat!

L'Oriol Junqueras, ha trigat pocs minuts a deixar el micro de banda i baixar a la platea, és un cop d'efecte en ple acte que ha sorprès a la gent. En Junqueras ha començat a parlar del seu poble (com sempre) a explicar-nos les històries de la seva gent, el "Maikel", el "facha", la Àngeles, a explicar-nos el casal d'avis, anècdotes dels veïns, etc. L'auditori reia com jo el primer dia que ho vaig escoltar, trenca esquemes! i crec que es guanya a la gent quan fa això.
Ha explicat que va ser parlant amb la seva gent que va pensar que el lema de campanya havia de ser "un país per tothom" i que això és el que la gent li demanava, un país on quan deien "tothom" volgués dir "tothom" i no només els seus, com feia CiU.

Ha començat a parlar dels pares, avis i besavis que algun dia van ser derrotats d'allà on fòssin, la majoria fos per la Guerra Civil, per les condicions de precarietat del camp, o pel motiu que fos, van acabar venint a Catalunya a buscar una feina que els permetés tenir una vida millor i aquí la van trobar! i va ser gràcies al patiment i al treball dur de tots els nostres avantpassats que avui tenim la oportunitat de decidir sobre la Independència del nostre país. Tenim sobre nosaltres una herència de molts i molts lluitadors als quals no podem fallar.
Aquí l'auditori s'ha fos literalment, el silenci era més sepulcral que mai, els mocadors començaven a sortir de les butxaques, veies gent tocar-se els ulls i al mateix Junqueras se li trencava la veu de tan en tant. La simbiosi entre orador i públic ha estat brutal!

Tot aquell auditori era fill, net o besnet de derrotats com tot el país! i com el Vallès i la zona metropolitana de Barcelona en particular, i acabant ha etzibat a un auditori ja rendit: "No volem tornar a veure la derrota en els ulls de la nostra gent, volem veure el somriure de la victòria".

Ha acabat amb la gent dempeus i aplaudint amb els ulls vidriosos, de sobte tot l'auditori ha pogut deixar anar la emoció del moment i aplaudir per projectar tota aquesta sensació.

Ja marxàvem i li he preguntat al meu pare què li havia semblat i m'ha dit: -muy emocionante!!
No m'ha calgut res més per saber tot el que li venia al cap, els avis venint a viure a Barcelona de Galícia on tot i haver guanyat la guerra civil (eren dels nacionals) van ser també uns derrotats, van haver de deixar tot el que estimaven allà, van venir a treballar molt dur, perquè avui nosaltres poguem viure millor.

No li he preguntat al meu pare, què votarà. Crec que no cal.

sábado, 3 de noviembre de 2012

El moment

Desesperat tibava de l'ase que relliscava per la vessant del camí, el terra humit havia cedit al pas de l'animal i ell intentava evitar que caigués. La torxa li havia saltat de la mà en rebre l'estrebada de les regnes, la foscor i la humitat freda els envoltaven.

La bèstia es recolzava sobre una alzina uns metres per sota del camí, mentre ell buscava una posició ferma des d'on ajudar l'ase a tornar-hi. En un dels intents el cistell més petit es va trencar i va caure bona part del menjar que aquella mateixa tarda havia comprat a Terrassa.
Havien passat ja uns minuts des de l'ensopegada i la raó prenia de nou els moviments impulsius de'n Cesc que volia per tots els mitjans salvar la vida al seu burro. La situació semblava que dins la gravetat s'havia estabilitzat, l'alzina evitava que caigués més i tot i que continuava relliscant quan intentava tornar al camí, sempre acabava a la mateixa posició. Era qüestió doncs, d'aconseguir un bon salt que el tornés al camí. Havia localitzat ja dues roques que li servien de suport per tibar amb força, tot i que no veia l'animal el sentia aprop, no gosava moure's per no perdre aquelles dues pedres.
Durant uns segons deixa de tibar per comprovar que l'animal està ben recolzat i perquè la tensió als braços l'estava matant, amb els ulls ja acostumats a la nit, veu cada cop més definit l'animal, no sembla ferit. Home i bèstia recuperen l'alè i proven de tranquil·litzar-se per sortir del mal tràngol. En Cesc acosta una mà al morro de l'ase per tranquil·litzar-lo. Fixa els peus a les roques, fa unes petites tibades perquè l'animal es prepari i anima l'ase a saltar.
La bèstia hi torna i ell coordina la seva tibada just al moment que comença a pujar, aconsegueix fer un parell de pases sense relliscar i s'acosta al camí, els dos s'hi esforcen com qui més per sortir-ne. Ell recull corda a mesura que l'animal s'acosta i intenta agafar-li de la sella quan comença a notar que el peu li balla, una de les roques s'està movent, a la desesperada en Cesc agafa fort l'animal i tiba d'ell amb totes les seves forces, mentre es deixa caure cap enrere per fer contrapes amb el cos, però precisament aquest moviment fa saltar la roca, que cau, ell rellisca i l'animal que amb el moviment havia perdut l'equilibri cau de cop contra l'alzina. En Cesc havia deixat anar l'animal i aquesta vegada l'impacte contra l'alzina és sec, l'ase cau a terra del cop, intenta encara posar-se en peu descoordinadament, però en fer-ho cau encara més, el terreny és molt tou i en Cesc aguantant la posició agafat d'una branca se'l mira impotent mentre l'ase cau.

La buidor absoluta li escanya el coll, una gèlida sensació li recorre el cos i desesperat, crida! impotent i de genolls li salten les llàgrimes! el bosc roman de cop en silenci, el fred i la foscor es fan encara més densos i en Cesc no pot creure el que ha passat, té el cos contret l'estómac tancat com un nus a la panxa que l'ofega i el cor gelat. L'ha perdut, el seu vell ase, l'ha perdut.

viernes, 2 de noviembre de 2012

Kamikaze Socialista

Quan el nom del nostre Alcalde, Pere Navarro, va ser un dels "nominats" a dirigir el PSOE català, amb l'objectiu d'enfortir-lo i aixecar els ànims entre l'electorat socialista vaig pensar: "no saben el que es fan".

A la ciutat de Terrassa fa molts anys que coneixem en Pere Navarro, bé, potser és més correcte dir que fa molts anys que veiem en Pere Navarro, perquè conèixer l'ambigüitat personificada és si més no difícil i és que sempre s'ha dedicat a no mullar-se, a no decidir a tapar qualsevol conflicte que hi pogués  haver a la ciutat amb diners, afavorint aquells que el voten o li mostren el seu suport, assistint a tot tipus de sopars i actes diversos repetint un any i un altre el mateix discurs (si funciona no canviis -deu pensar-)

I així ha sigut amb el pas del temps la política de'n Pere Navarro a la ciutat, regalant el bus al jubilats en campanya electoral, malgrat després la broma li costés més de 2milions d'euros a l'any, fent plans de participació que no s'han executat, fent conferències on del que es deia no es feia ni la meitat, prometent a peu d'urna allò que la gent demana.

Fer aquesta política a una ciutat li ha funcionat, però a nivell nacional no n'hi ha prou amb dir que sí a tot, t'has de posicionar i mullar i això no ho ha fet mai i així li va...

Personalment m'estimaria més un Alcalde (sigui qui sigui, del color que sigui) que estigués al 100% per la seva ciutat, que la visqués, la sentís i la intentés millorar amb totes les seves forces. Malauradament no és el cas de'n Pere Navarro, ell ha estat un alcalde de fer-se fotos, de passejar-se però no de solucionar problemes, sigui perquè ell no ho vol, sigui perquè no li han deixat fer els que té darrere, que són els que realment governen la ciutat.

Sigui com sigui, estic content de la contribució terrassenca a la independència de Catalunya, l'últim gran polític de nivell nacional i terrassenc va ser l'Alfonso Sala i va ser-ho per carregar-se la Mancomunitat. Pere Navarro com a mínim s'està carregant el Partit Socialista Obrero Español de Catalunya, benvingut sigui!

martes, 18 de septiembre de 2012

Debat sobre la Independència a Al-Jazeera



Gran feina de n'Alfred Bosch informant als mitjans de comunicació internacionals com Al-Jazeera i la BBC sobre la Independència de Catalunya. Sovint descuidem aquestes coses i són tan o més importants que convéncer la nostra gent. Val a dir que fa goig sentir parlar en Bosch en anglès #alguhohaviadedir

sábado, 1 de septiembre de 2012

De Sort a Espot per la Vall del Pamano

Aquest estiu finalment vaig tenir vacances, com sempre aquest 2012 al temps de descompte.
Van ser poc més de 10 dies i entre d'altres coses vaig decidir que aniria uns dies al Pirineu i a poder ser, sol!.
No m'ho vaig pensar i després de Festes de Gràcia vaig pujar cap a Esterri d'Àneu.
Allà vaig acabar de preparar el menjar i algun estri necessari per fer la travessa i l'endemà a les 11.30h ja agafava l'autobús que em baixava a Sort.

A Sort, després de parlar amb un bonhome que mútuament ens vam contagiar la joia d'iniciar una aventura, jo ansiós per començar-la i ell suposo que per col·laborar-hi o potser recordava temps de joventut i aventures semblants, li vaig explicar la ruta que pensava fer (de Sort a Espot) i encara va remarcar el somriure que des del primer moment ja lluïa al seu rostre. Acomiadats amb alegria vaig començar a caminar des de l'estació de busos de Sort (685m) en direcció a Llessuí (1417m), per la carretera, eren les 12.30h, el Sol ben alt i l'asfalt calent a morir. Arribat a Altron a pocs metres abandonava la carretera per pujar per una drecera que anava a la vora del riu fins a Sauri.

Vall del Pamano
Vaig trigar 3 hores clavades en fer aquells 13km fins a Llessuí i els 732m de desnivell, allà vaig dinar en el que quedava d'una antiga església, i després d'uns minuts de descans vaig seguir en direcció al Coll del Triador (2108m).

Des de Llessuí la vegetació ràpidament deixava pas als típics camps de gespa i herbassar baix, típica terra de pastures per vaques, cavalls i ovelles. No vaig trigar a sentir les esquelles dels ramats dalt les carenes pasturant.
Vaig anar fent camí al costat del Pamano, vall amunt durant un bon parell d'hores, a les 17.30h cansat, mig marejat i amb les cames adolorides, vaig parar durant una mitja hora en una petita banyera natural que feia el riu on no vaig dubtar a ficar-m'hi fins els genolls en aquella aigua gelada!!
Coll del Triador (2108m)

Amb forces recuperades, vaig pujar amb la decisió de no parar fins arribar a la pista que m'havia de dur al Coll de Triador i així va ser, durant més de mitja hora, vaig pujar pràcticament en vertical, passets curts, per salvar aquells 300m de desnivell. Certament va ser un moment bastant dur ja que les cames pesaven, allò era terriblement vertical, el Sol escalfava encara massa, el cansament, la motxilla i per molt que m'hi esforçava la pista sempre era encara molt amunt.
Finalment a les 18.30h arribava a la pista, just al costat del Coll del Triador!! va ser un moment emocionant, com ho és sempre assolir un objectiu difícil i llunyà! aquest cop en 6 hores havia fet ni més ni menys que 30km i un desnivell de 1420 metres!!! Em vaig sorprendre a mi mateix, no m'ho creia!

A partir d'aquell moment, encara vaig caminar una estona per la pista, per recuperar les cames i fer camí tot esperant la nit.

Vaig trobar-me una borda amb un pastor a qui vaig saludar de lluny però estava entretingut cridant els gossos. En acostar-me fins la porta vaig tornar a saludar, aquest cop per assegurar-me que m'havia sentit, però no hi va haver resposta, cosa que em va estranyar perquè normalment a muntanya tothom saluda.  Em va saber greu, perquè hagués agraït xerrar amb un pastor de la zona i que m'expliqués alguna cosa de la zona, els animals i la seva vida o simplement veure com veu el món des d'aquell indret. Quan feia de vigilant a Terrassa i Matadepera m'encantava anar a xerrar amb els pastors de la zona, sempre aprenia coses noves.

La realitat va ser que no només no em va saludar, sinó que quan vaig acostar-me cap a l'abeurador pels animals on una petita canonada hi conduïa l'aigua i jo ja em disposava a reomplir les ampolles, l'aigua va deixar de rajar de cop. Em vaig sorprendre, vaig mirar cap a la caseta on hi havia el pastor (no hi veia res, perquè els vidres reflectien) vaig esperar un moment vaig tornar a mirar a la borda per si sortia el pastor i no. Uns minuts més tard i veient que allò no tornava a rajar vaig marxar resignat i amb molta rabia, no sabía que pensar, si ha estat un tall d'aigua natural o si aquell home em va tallar l'aigua... sigui com sigui l'actitud d'aquell tio era bastant lamentable, negar-li l'aigua a algú que camina sol, és de jutjat de guàrdia.

Vista des de la falda del Montsent de Pallars (2200m)
Després d'aquell desagradable moment, vaig seguir fins perdre de vista aquella borda i aquell malparit. Finalment ja a la falda del Montsent de Pallars el pic que regnava sobre tota la vall, vaig establir el meu "campament base" que constava d'una màrfega i del sac. Allà vaig sopar i mentre ho feia va passar tot un ramat de cavalls que anaven tot sols per la pista forestal.

Havent sopat, vaig ficar-me al sac tot mirant el cel. En aquell moment hi havia un mitja lluna preciosa, el símbol del món àrab i és que justament aquells dies era la fi del Ramadà. 

Una estona més tard ja apareixia de forma espectacular un cel estrellat com pocs n'havia vist! centenars d'estels brillaven arreu i tot esperant trobar algun estel fugaç jeia allà al mig del no res, envoltat de ramats que de lluny es sentien, mentre observava aquell magnífic espectacle. Els estels fugaços no es van fer esperar, el primer va ser brutal, un estel enorme amb la seva cua va creuar tot el firmament... i minuts més tard d'altres de més petits també apareixien, en tota la nit vaig contar-ne uns vint.

Per ser el primer cop que feia vivac, no ho vaig passar especialment malament, vaig aconseguir dormir estones llargues, fins que pels volts de les 4 del matí em va despertar el soroll cada cop més proper d'unes esquelles, pel soroll vaig adonar-me que eren els mateixos cavalls del vespre que tornaven per la pista. Quan ja els tenia força aprop, vaig pensar que seria prudent mirar per on passaven,  i en aixecar-me vaig veure com un cavall venia pels meus peus caminant cap a mi, de fet estava a un pas de trepitjar-me però com que em vaig moure, el cavall es va espantar i va córrer cap avall, em vaig espantar, el cor el tenia desbocat! Vaig ser incapaç de tornar-me a dormir així que vaig decidir fer la maleta i tornar a caminar.

Així ho vaig fer, frontal encès i caminant per la pista, em vaig trobar alguns quilòmetres més endavant una zona de picnic (clot de la Mainera) amb un riu, molt maco tot i un Suzuky Jimny com els del PVI amb un aparell al sostre per poder-hi dormir! molta enveja! xD

Vaig seguir fins el Colletó de la Portella (2265m) on hi havia aparcada aprop una furgoneta on també hi dormien. Jo vaig decidir que allà, a cavall de les dues valls era un bon lloc per veure sortir el Sol, mentre feia un esmorzar a base de galetes i entrepà!

Alba des del Colletó de la Portella (2265m)

Vaig seguir el camí que m'havia de dur al Refugi de Quatre Pins, i realment aquell va ser la part més bonica de tota la ruta, em vaig endinsar en una vall plena de vaques, ovelles, cérvols, cavalls, voltors, àguiles em vaig fer un fart de veure aquells animals difícils de veure pels que som de ciutat.
Després de la nit d'estels, l'alba en directe i aquell paisatge, cal dir que no era difícil emocionar-se per qualsevol cosa i en veure el magestuós vol de les àguiles i els cèrvols corrent per les muntanyes, no vaig fer excepció.

A tall d'anècdota els voltors feien cercles sobre meu durant una bona estona del viatge i anaven parant prop meu, imagino que esperant la meva desfeta. Roins animals amb nombrosos imitadors.


Estació d'Espot-Esquí des de la Creu de l'Eixol (2230m)
Finalment cap a les 10 del matí, després de 6 hores caminant, vaig arribar al Refugi de Quatre Pins, on segons el serveis del Parc Nacional d'Aigüestortes aquell refugi estava tancat i fora de servei, la realitat és que estava obert i tot i que brut, era totalment útil i suficient. Vaig recordar-me de la família de la gent del Parc. Allà després d'algunes hores de sequera, vaig aconseguir aigua a l'abeurador del refugi.

A pocs metres ja hi havia la Creu de l'Eixol (2230m) des d'on ja es divisava tota la vall on hi ha la estació d'esquí d'Espot i començava la baixada fins el poble d'Espot (1315m). Cal dir que la baixada no va ser fàcil, tot el camí era ple de pedres i les cames i el cap ja pesava bastant.
Va ser dur arribar fins a allà, però finalment 24 hores després de començar, cap a la 13h vaig arribar a Espot! un èxit! missió complerta! quasi 60km de distància amb un desnivell positiu de 1545m i un de negatiu de 915m.

Espot (1315m)
La experiència és ha sigut molt enriquidora! li recomano a tothom que visiti aquesta zona, que la respecti i que la gaudeixi!

viernes, 3 de agosto de 2012

Un vespre a l'Incendi de l'Empordà

Diumenge 22 de Juliol a les 15.52 tornava de la platja quan pel grup de whatsapp dels Voluntaris forestals rebo el missatge on deien: "disponibilitat de mitjans ADF per ajudar a l'incendi que de la Jonquera".

A les 17.30h érem 5 voluntaris concentrats al local preparats per sortir cap a la Jonquera. 
Vam pujar amb tres cotxes AP-7 amunt i pel camí ens vam trobar una columna de Bombers de la Regió Metropolitana sud i més tard una columna sanitària amb ambulàncies, mentre veiem a les pantalles que l'autopista estava tallada a la sortida 4. Tot plegat imposava un especial respecte.

Quan tot just havíem passat la sortida 5 de l'AP-7 i anàvem ja pràcticament sols per l'autopista el company Jordi Bayona ens informava que havien canviat el Punt de Trànsit (punt de trobada de mitjans d'extinció) i que en comptes de dirigir-nos a la Jonquera ens quedàvem a Figueres, cosa que no dóna massa confiança, i tot seguit ens informa que en un parell d'hores el foc havia cremat 5000 hectàrees!!!!!!! i que en una hora podia estar a les portes de Figueres!!!!
Crec que no oblidaré mai aquell moment amb en Joan Pla que venia amb mi al cotxe, es va fer un silenci que va durar potser un minut, mentre avançàvem glaçats per una AP-7 buida, cada cop més envoltats de fum....

En uns minuts vam veure la següent imatge:

19.30h Prop de Bàscara des de l'AP-7

El calfred que em va recórrer el cos en aquell moment....

Arribant a la sortida 4 de Figueres, ens vam trobar una retenció bastant important per sortir de l'autopista, vam avançar pel boral amb les sirenes tot esquivant la gent que havia sortit dels cotxes i ens van obrir el Peatge (#novullpagar style xD).
En pocs minuts ja voltàvem per una ciutat de Figueres envoltada de fum, on vam deixar de veure el Sol i les màscares eren cada cop més necessàries.
Vam arribar al Parc de Bombers, allà ja hi havia força gent, no sé si eren desplaçats dels pobles afectats o curiosos però allà esperaven mentre miraven tot el show de mitjans amunt i avall. La raó principal per entrar a l'ADF va ser precisament per no haver-me de quedar mirant si mai passa res semblant prop de casa meva, la impotència és una de les coses que més em molesten i ja no dic si he de veure parat com es crema l'entorn.
La veritat és que les cares que feien aquella gent, no eren pas agradables, entre espantats i impotents segurament després de veure la seva terra cremar d'aquella forma tant salvatge, on el foc saltava d'un lloc a l'altre aliat amb una tramuntana intractable.

Jo en aquell moment no me n'adonava, tot just preparàvem el material de protecció: Casc, guants, ulleres, màscara, etc.
En pocs minuts ja ens dirigíem a la carretera de Llers a Terrades, allà vam trobar algunes ADF de l'empordà que intentaven treballar, però en aquell moment la tramuntana era fortíssima, les flames saltaven arreu i un marge que cremava al costat dret de la carretera impedia el pas ja que les flames invadien tota la carretera. La terra crepitava d'una forma espantosa, només sortir del cotxe ja vam veure al voltant mitja dotzena de petits focs empesos pel vent. La situació era realment crítica, darrera nostre van arribar Mossos i un pagès que oferia la seva cuba d'aigua preguntant si podia ajudar. Allà no hi podíem fer res, així que tothom va girar cua cap a Llers.

Un cop al centre del poble de Llers tots concentrats, Agents Rurals, Mossos, ADF's, Medi Rural, Bombers i veïns que duien fruita, entrepans i aigua.
Allà al mig i de casualitat vaig trobar-me el cap dels Agents Rurals del Vallès Occidental, que havíem coincidit sovint quan estava al PVI i allà col.laborava amb els Bombers voluntaris de Viladecavalls.

A Llers potser vam passar la pitjor estona, estàvem allà parats esperant que les condicions milloressin, moments d'incertesa on ningú sabia que fer, no hi havia ordres a seguir més enllà del sentit comú. Vaig recordar Orwell i l'Homenatge a Catalunya.

Després d'uns 15-20 minuts ens van fer seguir a un cotxe del GRAF que ens va dur a un petit camp, després sense saber perquè van decidir tornar a la carretera de Llers a Terrades on havíem estat abans, seguint la cua de vehicles un d'ells va canviar d'opinió i va fer que els 3-4 cotxes que anàvem darrera ens perdéssim, així que vam tornar al poble per intentar comunicar-nos, ja que en aquell moment no sabíem on havíem d'anar.

Mentre esperàvem a Llers va arribar un veí, demanant ajuda per una Masia propera que s'estava cremant i el propietari intentava salvar el ramat d'ovelles, però no podien obrir la tanca i el sostre s'estava enfonsant. El veí que va venir estava bastant alterat, el seu amic ho estava perdent tot i el més perillós és que hi havia dipòsits de combustible. És molt dur dir-li que no el pots ajudar, però cal entendre que nosaltres els ADF no tenim ni l'equip necessari ni la formació per fer rescats o actuar en edificis o construccions. Per sort en uns minuts va arribar un camió de bombers que va seguir al veí.

Nosaltres ja retrobats vam marxar de nou a la carretera de Terrades, al quilòmetre 1. Ara el vent ja era molt més moderat vam començar l'extinció dels borals, i poc a poc vam anar apagant els diferents focus propers. Vam obrir una línia i en Pla i jo vam entrar al foc, aigua a terra a màxima pressió, ell controlava la llança mentre jo l'aguantava per no caure i tibava de la mànega alhora que vigilava no ens creméssim els peus. Allà dins feia moltíssima calor, el fum ofegava, tot i les màscares, l'olor intensa de matoll cremat, l'adrenalina pels núvols, la necessitat de mantenir el cap fred per no cometre errors.. tot plegat una experiència que encara no havia viscut.

Així ens vam estar unes 4 o 5 hores, fèiem torns per anar a omplir els vehicles d'aigua mentre companys amb eines de mà i motxilles d'aigua intentaven apagar els petits focs que tot i haver passat amb l'aigua es tornaven a encendre degut al vent.

D'aquella estona recordo sobretot el moment que un focus va encendre un pi i en la foscor de la nit, de sobte com si fos una torxa, tot el pi es va encendre i com una xemeneia va començar a escopir brasses i cendra, ens vam poder acostar amb l'aigua i ho vam extingir.

En aquella estona feia els següents tuits:


Un altre moment va ser quan estàvem extingint amb eines de mà un troç de terra, era ja fosca nit i veiem els focus per la llum que anàvem seguint i apagant poc a poc, fins que en un moment, aixeco el cap i la imatge va ser brutal! potser hi havia una vintena o una trentena de petits focs, un front davant nostre que s'endinsava en un camp i que cremava poc a poc i darrera les muntanyes es veia la llum d'altres focs. Molt desmoralitzador tot plegat.

Cap a la 1.30h ens van donar l'ordre de plegar, anar a Avinyonet de Puigventós on s'havia instal·lat un Punt de Trànsit. La carretera de Llers a Avinyonet era un continu de petits focs, un front molt dèbil de flames de menys d'un pam que s'endinsava potser 200 metres en un camp d'oliveres i arbres alts. Les oliveres i alguns pins cremaven per dins com si fossin "llars de foc". Avançàvem i el paisatge no canviava i així vam arribar a Avinyonet:


Punt de Trànsit d'ADF a Avinyonet de Puigventós 2.00h

A tot això al punt de trànsit, Creu Roja ens va donar aigua i entrepans (eren boníssims)! i després ja vam anar cap a Figueres ja que eren les 2h del matí i la majoria l'endemà treballàvem. Allà ens van informar que s'havia decidit deixar estar l'extinció, concentrar-se en la defensa de masies i zones d'especial risc i esperar a l'endemà per poder fer la extinció ja amb tots els mitjans i també els aeris.

Així que tota la columna del Vallès vam tornar cap a casa, cansats, envoltats encara de la pudor a cremat però amb l'alegria d'haver pogut col·laborar i aportar el nostre granet de sorra a l'extinció d'aquell terrible incendi que era impossible controlar.

De baixada ens vam creuar a tota la UME, un comboi d'una quarantena o més de camions, maquinaria pesada, camions d'extinció, un equipament brutal que potser ens hauríem de plantejar que estigués a disposició dels Bombers de la Generalitat i no a l'exèrcit que només actua en grans incendis.

Us deixo algunes fotografies dels companys dels Voluntaris Forestals de Terrassa:

Arribant diumenge a la tarda a Figueres

Diumenge tarda per la carretera de Llers a Terrades

Voluntaris Forestals de Terrassa actuant


martes, 3 de julio de 2012

Relats de Festa Major

Estem a dilluns de Festa Major!
Des de divendres que ha començat la festa, els dies han estat més intensos que mai, començant amb grans il·lusions i espectatives que poc a poc es van anar tombant i caient, fins augurar un panorama desèrtic!
És però l'esperança i potser un toc de sort i de bona gràcia que ha fet trobar en els moments més tristos el bri d'il·lusió per seguir endavant i trobar que al camí malgrat les ombres n'apareixen clarianes.
Ha estat aquest 2012 un comú denominador, l'#iniestazo! és a dir, trobar en el moment que creus que ja està tot perdut el millor dels resultats! aquella fita que et crea una sensació tan intensa...

Aquells moments màgics en que escoltant un cançó al mig de la teva ciutat s'atura tot i només hi ets tu! o baixar a plaça i veure una magnífica jornada castellera amb els Minyons de Terrassa, els Castellers de Terrassa i la Colla Jove Xiquets de Valls, o fer els tradicionals macarrons del JTTP després d'un any molt dur, però ensortir-te'n de la millor manera i al temps de descompte! :-) O pujar una nit de lluna plena on tramuntàrem la carena fins arribar a la Mola amb la avui ja constituïda Vella Guàrdia dels Carboners de Terrassa, un orgull ser i gaudir d'allà on tres pins fan un bosc espès!