martes, 19 de noviembre de 2013

"COMENTA-HO"

Algú potser pensa que aquest és un (es)crit desesperat perquè algun lector d'algun lloc del món, comenti alguna de les publicacions que faig en aquest blog, que no llegeix ningú i jo que me n'alegro!

No, aquest és un escrit reivindicatiu! de solidaritat amb totes i tots aquells que pateixen un mal sovint desconegut i sobretot menyspreuat pel gran públic, no surt al telenotícies ni al diari, però és un mal que milers de persones en aquest país i segurament en molts d'altres també pateixen i ningú fa res per evitar-ho.

Aquest patiment el creen un seguit despecímens que es troben en el més profund de la societat, inadvertits, en un suspens constant que pot durar anys i fins i tot no despertar-se mai, són unes persones que en podríem dir "desconnectades" de tot allò que no sigui la seva família, el seu treball i segurament, el futbol.
Són gent d'aquelles que els seus veins dirien que eren molt simpàtics i que sempre saludaven, que al forn de pa tothom els coneix i que hom es planteja si són conscients del mal que amaguen.

Segurament d'aquesta gent n'hi ha hagut sempre, l'únic és que abans no hi havia mitjans per arribar tant fàcilment a les seves víctimes, els polítics.
Ara amb la irrupció de les noves tecnologies a la escena política tothom pot comentar, enviar-li un petit escrit i seguir dia a dia l'activitat, les seves opinions fins i tot pot opinar sobre la truita de patates que acaba de cuinar.

Aquesta proximitat del polític amb el ciutadà és el caldo de cultiu perfecte pel desenvolupament d'aquest virus, aquesta gent saliva només de veure el botó de "comenta-ho" i recentment s'ha descobert que aquest virus s'apodera del cos de la persona al voltat dels 50 anys de vida, fins aleshores esta incubant.

El cas és que el virus aquest acostuma a buscar polítics de nivell "baix" regidors i alcaldes de pobles i ciutats propers a casa seva i no importa el color polític, doncs com tot bon virus muta d'ideologia política, de la dreta a l'esquerra i viceversa i també ho fa en l'eix nacional, d'espanyol unionista a federalista, passant per autonomista i independentista.

Acostuma a atacar amb un petit comentari, posant en dubte alguna valoració o opinió de la víctima, una primera presa de contacte que passa desapercebuda, és aleshores quan el polític inocent i alié al mal que li pot venir a sobre li contesta, sigui per donar-li una informació que demana, o responent al seu comentari afegint alguna informació amb la intenció de fer canviar de parer al virus.

Però sense saber-ho el polític ha desfermat tota la ira i maldat del virus que no descansarà fent una pregunta darrere una altra, qüestionant la creació, el darwinisme i el comunisme, estriparà les lleis keynesianes i farà el mateix amb uns principis de la termodinàmica que ni tan sols se'n poden dir lleis, engegara una maquinaria que en alguns casos han arribat als 30-40 missatges, sense lloc a resposta, sense llegir ni escoltar res que no sigui l'odi envers el TOT que l'envolta i que vol estripar.
Però això no és tot, el pitjor és quan alguns d'aquests missatges amb el temps comencen a rebre clicks al botó de "m'agrada" aleshores ja la ira es desferma i el millor que li pot passar al polític és que se li fongui la bateria.

Un mal dia, pot pensar el polític, però no, aquest virus un cop ha caçat a la presa acostuma a col.locar el contacte del polític en "amics" per tal de veure totes i cada una de les publicacions i activitats, no dubteu que les comenta totes. Segueix el ritual pràcticament a diari, missatges constants, citacions, missatges privats, l'etiqueta en fotos, twitts, missatges al blog, tot va sumant com una bola imparable, com un càncer que s'estén pel cos.
És una situació on no hi ha aliats, no respon a qui s'hi pugui posar pel mig té l'objectiu clar va a pel polític!

Penseu per un moment el nus a l'estómac del polític quan veu "XXXX ha comentat la teva publicació" un sentiment com qui veu un missatge de la persona a qui estima bojament, però al revés.

Els polítics més valents en veure la constància del virus decideixen passar a l'atac i contestar, no obstant no fan més que un efecte crida l'ull de mordor enfoca sobre la víctima i la població afectada pel virus s'afegeix per tal de fer encara més ferotge l'atac sobre el polític.

Aquest només té dos opcions, deixar la política o deixar les xarxes socials.

Per tots ells, un minut de silenci.












jueves, 22 de agosto de 2013

Pues te voy a decir una cosa....


Esa tan pronunciada frase sobretodo en lugares de reconocida cultura, esos ateneos, centros de cultura popular donde hombres y mujeres de todas las clases y colores se reunen para reflexionar y compartir sus preocupaciones. Esos espacios de diálogo donde se reunen los maestros con los alumnos y comparten las técnicas más refinadas a la vez que útiles, colaborando así en hacer aún más rica, si cabe, la cultura del gimnasio.
Estaba yo, hará ya algún verano en uno de esos ateneos más que por culturalizarme, por distraerme de las largas y calurosas jornadas laborales de verano. Allí no pasaba desapercibida la cultura abundante que frecuentaba tal lugar. A diferencia de la universidad en el gimansio se diferencia a simple vista quien és el genio y quien el novato.
No hará falta decir que el novato era yo, justo aprendía el abecedario y descubría el maravilloso mundo de las letras, mientras observaba todos aquellos i aquellas artistas cómo bailavan de una máquina a otra, como una pianista que intercala teclas haciendo sonar una melodía. Era abrumador, tanto que a duras penas podía intentar comprenderlo.

Recuerdo en un momento, estaba yo sentado, descubriendo una de esas extrañas piezas cuando delante mio dos respetables miembros de la congregación dialogavan tranquilamente y repetían melodicamente una y otra vez, unas mancuernas que a duras penas podía yo coger.

No esperaran que reproduzca conversación de tan alto nivel, pues no la recordaría por completo y seguramente por no comprender el fondo, no sabría exponerla.

Recuerdo eso sí, un momento clave.
Uno de ellos dejó de mirar hacía el espejo donde ambos se reflejaba, dejó la mancuerna en el suelo, se secó las manos con la toalla, luego el cuello, la frente... un pequeño silencio.

Entonces pronunció:
"Pues te voy a decir una cosa..."

Los segundos que siguieron a tal dicha, fueron interminables, aquellos segundos se convertian en horas, la melodía de aquellos artistas parecía haber parado de golpe, la tensión entre los dos maestros era evidente.
Yo fijaba la vista y el oído en la boca de aquel gran maestro esperando descifrar antes de que sus labios pronunciasen la que parecía ser la panacea de la humanidad.

No podía dejar de pensar en aquello que en breve iba a ser desvelado, notaba el corazón en el pecho retumbando, las gotas de sudor cayendo lentamente pero yo permanecía inmovil esperando la gran cita.
De la misma forma parecía encontrarse el colega de tertulia.

Fue entonces cuando sentenció:

"... yo me acuesto con un cuerpo y si luego la chica es inteligente, premio! te ha tocado el acumulado!"


Y así dia a dia nacen nuevos y grandes genios de la cultura de éste, su país.




jueves, 27 de diciembre de 2012

m'independitzo

Avui sóc estúpidament feliç!
I és que ras i curt, m'independitzo!
Amb la que cau, amb tot el que hi ha allà fora, no m'ho penso, tinc la oportunitat! he trobat un tresor a la Vella i només he hagut de seguir els senyals... Feia tant temps que ho pensava i no era ni tan sols plantejable. Ara en canvi,  és com si el món es confabulés per fer-me veure un camí clar i diàfan.

Es una sensació tant estranya, sento com si l'endemà marxés de viatge! un viatge llarg, segurament dur, però de no retorn! me'n vaig de casa amb la intenció de començar la meva vida en solitari a la meva estimada ciutat de Terrassa, on hi treballo, on hi estudio, on tinc els amics, els saludats i els coneguts, on hem creat una família la Carbonera!! i on n'hem fet tantes amb les JERC!
Aquest és segurament el projecte més gran que he tingut mai entre mans!! Un repte que estic ansiós d'enfrontar i del qual estic convençut que me'n sortiré airós!

Percert, tothom hi serà benvingut a casa, no ho dubteu mai!




sábado, 24 de noviembre de 2012

14 de Banyoles

Recordo poc, però no s'obliden les cares al Pryca, quan només erem 14 i el Marc Guinot que faría de delegat, sense entrenador, sense canvis, sense un equip complet.

Jugant un partit com tants d'altres de la primera temporada, pallisa del Banyoles, contínues marques en contra, jugadors tocats deixant-s'ho tot al camp, jo amb febre i la impotència de sempre de no saber jugar prou i de no ser capaços de fer un bon joc.

Tot i així ho vam donar tot, vam acabar el partit, vam llençar la maleida samarreta tronja a la bossa i vam tornar a casa amb l'amarga sensació de que el Rugby ens estava fent patir molt.
Avui ens tornem a trobar al Banyoles, aquest cop a casa, resulta que aquella amarga derrota de fa un parell d'anys, ha resultat ser una victoria! perquè avui som 35 jugadors disponibles! i una colla de gent perduda pel Rugby, pels Carboners o pels seus amics, que vindran a fer-nos costat!! Resulta que aquells 14 derrotats de Banyoles vam aconseguir que ara tinguem la oportunitat de guanyar-los! i dependre de nosaltres mateixos per jugar una fase d'ascens a segona divisió!!!

El Rugby, ens ho deu!

miércoles, 14 de noviembre de 2012

La Vaga General triomfa a Terrassa

La ciutat fa l'efecte d'un diumenge de ressaca, no hi ha ningú pel carrer, els autobusos no funcionen, els trens estan aturats, les botigues (les poques que queden) estan tancades o tenen la persiana mig baixada, els tallers no han obert, com tampoc tot els serveis municipals. La Universitat està buida, com ho estan els carrers normalment plens d'estudiants que venen o van a classe.

La brossa està escampada per la ciutat, fa dies que els escombriaires fan vaga per forçar la negociació amb l'Ajuntament i les seus dels partits polítics que governen (PSC, PP i CiU) estan pintades i la dels socialistes amb brossa escampada per davant. (després denuncien les JERC i els diuen feixistes per un adhesiu..)

La VAGA GENERAL es pot dir que a Terrassa ha triomfat, és cert que hi ha gent treballant però és minoria per molt que ho diguin a tot arreu que ells han anat a treballar, o per molt que als mitjans de comunicació diguin que la vaga no ha tingut el seguiment esperat, resulta que mai! un dia de Vaga havia estat tant eficaç a la ciutat.

El millor de tot és que s'ha fet d'una forma tranquila i pacífica, hi ha hagut algun tall de carrer i algun contenidor cremat, però han estat anècdotes. La majoria silenciosa aquest cop s'ha quedat a casa per queixar-se de les mesures que els governs espanyol i català estan prenent. Carreguen la crisi contra les classes baixes i mitjanes del país, mentre els rics evadeixen impostos amb impunitat o els fan rebaixes pel blanqueig de diner negre. Els bancs reben diners de l'estat amb l'objectiu de reactivar la economia i en realitat se'l queden i el crèdit continua sense fluir.

A més veiem els carrers plens d'estelades, en llocs on mai n'havia vist cap, de persones que mai hagués dit que es faríen independentistes o que hi simpatitzessin. Realment cada cop la gent veu més clar que no hi ha cap més remei, que no hi ha cap altre sortida que Independitzar-nos, perquè quedar-nos aquí vol dir ofegar-nos encara més. Ha arribat el moment de tallar la corda.

Estic orgullós de la meva ciutat, avui Terrassa demostra ser d'esquerres i ser cada cop més independentista. Estem guanyant!!

sábado, 10 de noviembre de 2012

Un vespre màgic a Sabadell, amb l'Oriol Junqueras

Avui ha estat el primer cop des que milito a les JERC i a ERC (i ja en fa 5 d'anys) que el meu pare m'ha acompanyat a un míting de campanya electoral. Hem arribat uns 10 minuts passades les 20h que era l'hora programada d'inici de l'acte i ens han explicat que ha passat això: http://twitter.yfrog.com/0qwthqunyodaepwejltehggzz

No ens ha quedat cap més remei que anar a fer unes cervesetes i unes braves per fer temps i xerrant de mil coses ens ha passat l'hora molt ràpid de forma que a les 20.50h ja tornàvem cap al casal Pere IV.
A les 21h i pocs minuts començava puntualment de nou l'acte, presentació de'n Juli Fernàndez, Marc Sanglas i finalment ha arribat en Junqueras.

Tenia certa curiositat per veure com reaccionaria el meu pare davant un míting electoral i en especial d'un míting d'ERC i de l'Oriol Junqueras. Sentirà molts dels arguments i idees que en algun debat a taula li he exposat i que d'alguna forma sempre discuteix i rebat!

L'Oriol Junqueras, ha trigat pocs minuts a deixar el micro de banda i baixar a la platea, és un cop d'efecte en ple acte que ha sorprès a la gent. En Junqueras ha començat a parlar del seu poble (com sempre) a explicar-nos les històries de la seva gent, el "Maikel", el "facha", la Àngeles, a explicar-nos el casal d'avis, anècdotes dels veïns, etc. L'auditori reia com jo el primer dia que ho vaig escoltar, trenca esquemes! i crec que es guanya a la gent quan fa això.
Ha explicat que va ser parlant amb la seva gent que va pensar que el lema de campanya havia de ser "un país per tothom" i que això és el que la gent li demanava, un país on quan deien "tothom" volgués dir "tothom" i no només els seus, com feia CiU.

Ha començat a parlar dels pares, avis i besavis que algun dia van ser derrotats d'allà on fòssin, la majoria fos per la Guerra Civil, per les condicions de precarietat del camp, o pel motiu que fos, van acabar venint a Catalunya a buscar una feina que els permetés tenir una vida millor i aquí la van trobar! i va ser gràcies al patiment i al treball dur de tots els nostres avantpassats que avui tenim la oportunitat de decidir sobre la Independència del nostre país. Tenim sobre nosaltres una herència de molts i molts lluitadors als quals no podem fallar.
Aquí l'auditori s'ha fos literalment, el silenci era més sepulcral que mai, els mocadors començaven a sortir de les butxaques, veies gent tocar-se els ulls i al mateix Junqueras se li trencava la veu de tan en tant. La simbiosi entre orador i públic ha estat brutal!

Tot aquell auditori era fill, net o besnet de derrotats com tot el país! i com el Vallès i la zona metropolitana de Barcelona en particular, i acabant ha etzibat a un auditori ja rendit: "No volem tornar a veure la derrota en els ulls de la nostra gent, volem veure el somriure de la victòria".

Ha acabat amb la gent dempeus i aplaudint amb els ulls vidriosos, de sobte tot l'auditori ha pogut deixar anar la emoció del moment i aplaudir per projectar tota aquesta sensació.

Ja marxàvem i li he preguntat al meu pare què li havia semblat i m'ha dit: -muy emocionante!!
No m'ha calgut res més per saber tot el que li venia al cap, els avis venint a viure a Barcelona de Galícia on tot i haver guanyat la guerra civil (eren dels nacionals) van ser també uns derrotats, van haver de deixar tot el que estimaven allà, van venir a treballar molt dur, perquè avui nosaltres poguem viure millor.

No li he preguntat al meu pare, què votarà. Crec que no cal.

sábado, 3 de noviembre de 2012

El moment

Desesperat tibava de l'ase que relliscava per la vessant del camí, el terra humit havia cedit al pas de l'animal i ell intentava evitar que caigués. La torxa li havia saltat de la mà en rebre l'estrebada de les regnes, la foscor i la humitat freda els envoltaven.

La bèstia es recolzava sobre una alzina uns metres per sota del camí, mentre ell buscava una posició ferma des d'on ajudar l'ase a tornar-hi. En un dels intents el cistell més petit es va trencar i va caure bona part del menjar que aquella mateixa tarda havia comprat a Terrassa.
Havien passat ja uns minuts des de l'ensopegada i la raó prenia de nou els moviments impulsius de'n Cesc que volia per tots els mitjans salvar la vida al seu burro. La situació semblava que dins la gravetat s'havia estabilitzat, l'alzina evitava que caigués més i tot i que continuava relliscant quan intentava tornar al camí, sempre acabava a la mateixa posició. Era qüestió doncs, d'aconseguir un bon salt que el tornés al camí. Havia localitzat ja dues roques que li servien de suport per tibar amb força, tot i que no veia l'animal el sentia aprop, no gosava moure's per no perdre aquelles dues pedres.
Durant uns segons deixa de tibar per comprovar que l'animal està ben recolzat i perquè la tensió als braços l'estava matant, amb els ulls ja acostumats a la nit, veu cada cop més definit l'animal, no sembla ferit. Home i bèstia recuperen l'alè i proven de tranquil·litzar-se per sortir del mal tràngol. En Cesc acosta una mà al morro de l'ase per tranquil·litzar-lo. Fixa els peus a les roques, fa unes petites tibades perquè l'animal es prepari i anima l'ase a saltar.
La bèstia hi torna i ell coordina la seva tibada just al moment que comença a pujar, aconsegueix fer un parell de pases sense relliscar i s'acosta al camí, els dos s'hi esforcen com qui més per sortir-ne. Ell recull corda a mesura que l'animal s'acosta i intenta agafar-li de la sella quan comença a notar que el peu li balla, una de les roques s'està movent, a la desesperada en Cesc agafa fort l'animal i tiba d'ell amb totes les seves forces, mentre es deixa caure cap enrere per fer contrapes amb el cos, però precisament aquest moviment fa saltar la roca, que cau, ell rellisca i l'animal que amb el moviment havia perdut l'equilibri cau de cop contra l'alzina. En Cesc havia deixat anar l'animal i aquesta vegada l'impacte contra l'alzina és sec, l'ase cau a terra del cop, intenta encara posar-se en peu descoordinadament, però en fer-ho cau encara més, el terreny és molt tou i en Cesc aguantant la posició agafat d'una branca se'l mira impotent mentre l'ase cau.

La buidor absoluta li escanya el coll, una gèlida sensació li recorre el cos i desesperat, crida! impotent i de genolls li salten les llàgrimes! el bosc roman de cop en silenci, el fred i la foscor es fan encara més densos i en Cesc no pot creure el que ha passat, té el cos contret l'estómac tancat com un nus a la panxa que l'ofega i el cor gelat. L'ha perdut, el seu vell ase, l'ha perdut.

viernes, 2 de noviembre de 2012

Kamikaze Socialista

Quan el nom del nostre Alcalde, Pere Navarro, va ser un dels "nominats" a dirigir el PSOE català, amb l'objectiu d'enfortir-lo i aixecar els ànims entre l'electorat socialista vaig pensar: "no saben el que es fan".

A la ciutat de Terrassa fa molts anys que coneixem en Pere Navarro, bé, potser és més correcte dir que fa molts anys que veiem en Pere Navarro, perquè conèixer l'ambigüitat personificada és si més no difícil i és que sempre s'ha dedicat a no mullar-se, a no decidir a tapar qualsevol conflicte que hi pogués  haver a la ciutat amb diners, afavorint aquells que el voten o li mostren el seu suport, assistint a tot tipus de sopars i actes diversos repetint un any i un altre el mateix discurs (si funciona no canviis -deu pensar-)

I així ha sigut amb el pas del temps la política de'n Pere Navarro a la ciutat, regalant el bus al jubilats en campanya electoral, malgrat després la broma li costés més de 2milions d'euros a l'any, fent plans de participació que no s'han executat, fent conferències on del que es deia no es feia ni la meitat, prometent a peu d'urna allò que la gent demana.

Fer aquesta política a una ciutat li ha funcionat, però a nivell nacional no n'hi ha prou amb dir que sí a tot, t'has de posicionar i mullar i això no ho ha fet mai i així li va...

Personalment m'estimaria més un Alcalde (sigui qui sigui, del color que sigui) que estigués al 100% per la seva ciutat, que la visqués, la sentís i la intentés millorar amb totes les seves forces. Malauradament no és el cas de'n Pere Navarro, ell ha estat un alcalde de fer-se fotos, de passejar-se però no de solucionar problemes, sigui perquè ell no ho vol, sigui perquè no li han deixat fer els que té darrere, que són els que realment governen la ciutat.

Sigui com sigui, estic content de la contribució terrassenca a la independència de Catalunya, l'últim gran polític de nivell nacional i terrassenc va ser l'Alfonso Sala i va ser-ho per carregar-se la Mancomunitat. Pere Navarro com a mínim s'està carregant el Partit Socialista Obrero Español de Catalunya, benvingut sigui!

martes, 18 de septiembre de 2012

Debat sobre la Independència a Al-Jazeera



Gran feina de n'Alfred Bosch informant als mitjans de comunicació internacionals com Al-Jazeera i la BBC sobre la Independència de Catalunya. Sovint descuidem aquestes coses i són tan o més importants que convéncer la nostra gent. Val a dir que fa goig sentir parlar en Bosch en anglès #alguhohaviadedir

sábado, 1 de septiembre de 2012

De Sort a Espot per la Vall del Pamano

Aquest estiu finalment vaig tenir vacances, com sempre aquest 2012 al temps de descompte.
Van ser poc més de 10 dies i entre d'altres coses vaig decidir que aniria uns dies al Pirineu i a poder ser, sol!.
No m'ho vaig pensar i després de Festes de Gràcia vaig pujar cap a Esterri d'Àneu.
Allà vaig acabar de preparar el menjar i algun estri necessari per fer la travessa i l'endemà a les 11.30h ja agafava l'autobús que em baixava a Sort.

A Sort, després de parlar amb un bonhome que mútuament ens vam contagiar la joia d'iniciar una aventura, jo ansiós per començar-la i ell suposo que per col·laborar-hi o potser recordava temps de joventut i aventures semblants, li vaig explicar la ruta que pensava fer (de Sort a Espot) i encara va remarcar el somriure que des del primer moment ja lluïa al seu rostre. Acomiadats amb alegria vaig començar a caminar des de l'estació de busos de Sort (685m) en direcció a Llessuí (1417m), per la carretera, eren les 12.30h, el Sol ben alt i l'asfalt calent a morir. Arribat a Altron a pocs metres abandonava la carretera per pujar per una drecera que anava a la vora del riu fins a Sauri.

Vall del Pamano
Vaig trigar 3 hores clavades en fer aquells 13km fins a Llessuí i els 732m de desnivell, allà vaig dinar en el que quedava d'una antiga església, i després d'uns minuts de descans vaig seguir en direcció al Coll del Triador (2108m).

Des de Llessuí la vegetació ràpidament deixava pas als típics camps de gespa i herbassar baix, típica terra de pastures per vaques, cavalls i ovelles. No vaig trigar a sentir les esquelles dels ramats dalt les carenes pasturant.
Vaig anar fent camí al costat del Pamano, vall amunt durant un bon parell d'hores, a les 17.30h cansat, mig marejat i amb les cames adolorides, vaig parar durant una mitja hora en una petita banyera natural que feia el riu on no vaig dubtar a ficar-m'hi fins els genolls en aquella aigua gelada!!
Coll del Triador (2108m)

Amb forces recuperades, vaig pujar amb la decisió de no parar fins arribar a la pista que m'havia de dur al Coll de Triador i així va ser, durant més de mitja hora, vaig pujar pràcticament en vertical, passets curts, per salvar aquells 300m de desnivell. Certament va ser un moment bastant dur ja que les cames pesaven, allò era terriblement vertical, el Sol escalfava encara massa, el cansament, la motxilla i per molt que m'hi esforçava la pista sempre era encara molt amunt.
Finalment a les 18.30h arribava a la pista, just al costat del Coll del Triador!! va ser un moment emocionant, com ho és sempre assolir un objectiu difícil i llunyà! aquest cop en 6 hores havia fet ni més ni menys que 30km i un desnivell de 1420 metres!!! Em vaig sorprendre a mi mateix, no m'ho creia!

A partir d'aquell moment, encara vaig caminar una estona per la pista, per recuperar les cames i fer camí tot esperant la nit.

Vaig trobar-me una borda amb un pastor a qui vaig saludar de lluny però estava entretingut cridant els gossos. En acostar-me fins la porta vaig tornar a saludar, aquest cop per assegurar-me que m'havia sentit, però no hi va haver resposta, cosa que em va estranyar perquè normalment a muntanya tothom saluda.  Em va saber greu, perquè hagués agraït xerrar amb un pastor de la zona i que m'expliqués alguna cosa de la zona, els animals i la seva vida o simplement veure com veu el món des d'aquell indret. Quan feia de vigilant a Terrassa i Matadepera m'encantava anar a xerrar amb els pastors de la zona, sempre aprenia coses noves.

La realitat va ser que no només no em va saludar, sinó que quan vaig acostar-me cap a l'abeurador pels animals on una petita canonada hi conduïa l'aigua i jo ja em disposava a reomplir les ampolles, l'aigua va deixar de rajar de cop. Em vaig sorprendre, vaig mirar cap a la caseta on hi havia el pastor (no hi veia res, perquè els vidres reflectien) vaig esperar un moment vaig tornar a mirar a la borda per si sortia el pastor i no. Uns minuts més tard i veient que allò no tornava a rajar vaig marxar resignat i amb molta rabia, no sabía que pensar, si ha estat un tall d'aigua natural o si aquell home em va tallar l'aigua... sigui com sigui l'actitud d'aquell tio era bastant lamentable, negar-li l'aigua a algú que camina sol, és de jutjat de guàrdia.

Vista des de la falda del Montsent de Pallars (2200m)
Després d'aquell desagradable moment, vaig seguir fins perdre de vista aquella borda i aquell malparit. Finalment ja a la falda del Montsent de Pallars el pic que regnava sobre tota la vall, vaig establir el meu "campament base" que constava d'una màrfega i del sac. Allà vaig sopar i mentre ho feia va passar tot un ramat de cavalls que anaven tot sols per la pista forestal.

Havent sopat, vaig ficar-me al sac tot mirant el cel. En aquell moment hi havia un mitja lluna preciosa, el símbol del món àrab i és que justament aquells dies era la fi del Ramadà. 

Una estona més tard ja apareixia de forma espectacular un cel estrellat com pocs n'havia vist! centenars d'estels brillaven arreu i tot esperant trobar algun estel fugaç jeia allà al mig del no res, envoltat de ramats que de lluny es sentien, mentre observava aquell magnífic espectacle. Els estels fugaços no es van fer esperar, el primer va ser brutal, un estel enorme amb la seva cua va creuar tot el firmament... i minuts més tard d'altres de més petits també apareixien, en tota la nit vaig contar-ne uns vint.

Per ser el primer cop que feia vivac, no ho vaig passar especialment malament, vaig aconseguir dormir estones llargues, fins que pels volts de les 4 del matí em va despertar el soroll cada cop més proper d'unes esquelles, pel soroll vaig adonar-me que eren els mateixos cavalls del vespre que tornaven per la pista. Quan ja els tenia força aprop, vaig pensar que seria prudent mirar per on passaven,  i en aixecar-me vaig veure com un cavall venia pels meus peus caminant cap a mi, de fet estava a un pas de trepitjar-me però com que em vaig moure, el cavall es va espantar i va córrer cap avall, em vaig espantar, el cor el tenia desbocat! Vaig ser incapaç de tornar-me a dormir així que vaig decidir fer la maleta i tornar a caminar.

Així ho vaig fer, frontal encès i caminant per la pista, em vaig trobar alguns quilòmetres més endavant una zona de picnic (clot de la Mainera) amb un riu, molt maco tot i un Suzuky Jimny com els del PVI amb un aparell al sostre per poder-hi dormir! molta enveja! xD

Vaig seguir fins el Colletó de la Portella (2265m) on hi havia aparcada aprop una furgoneta on també hi dormien. Jo vaig decidir que allà, a cavall de les dues valls era un bon lloc per veure sortir el Sol, mentre feia un esmorzar a base de galetes i entrepà!

Alba des del Colletó de la Portella (2265m)

Vaig seguir el camí que m'havia de dur al Refugi de Quatre Pins, i realment aquell va ser la part més bonica de tota la ruta, em vaig endinsar en una vall plena de vaques, ovelles, cérvols, cavalls, voltors, àguiles em vaig fer un fart de veure aquells animals difícils de veure pels que som de ciutat.
Després de la nit d'estels, l'alba en directe i aquell paisatge, cal dir que no era difícil emocionar-se per qualsevol cosa i en veure el magestuós vol de les àguiles i els cèrvols corrent per les muntanyes, no vaig fer excepció.

A tall d'anècdota els voltors feien cercles sobre meu durant una bona estona del viatge i anaven parant prop meu, imagino que esperant la meva desfeta. Roins animals amb nombrosos imitadors.


Estació d'Espot-Esquí des de la Creu de l'Eixol (2230m)
Finalment cap a les 10 del matí, després de 6 hores caminant, vaig arribar al Refugi de Quatre Pins, on segons el serveis del Parc Nacional d'Aigüestortes aquell refugi estava tancat i fora de servei, la realitat és que estava obert i tot i que brut, era totalment útil i suficient. Vaig recordar-me de la família de la gent del Parc. Allà després d'algunes hores de sequera, vaig aconseguir aigua a l'abeurador del refugi.

A pocs metres ja hi havia la Creu de l'Eixol (2230m) des d'on ja es divisava tota la vall on hi ha la estació d'esquí d'Espot i començava la baixada fins el poble d'Espot (1315m). Cal dir que la baixada no va ser fàcil, tot el camí era ple de pedres i les cames i el cap ja pesava bastant.
Va ser dur arribar fins a allà, però finalment 24 hores després de començar, cap a la 13h vaig arribar a Espot! un èxit! missió complerta! quasi 60km de distància amb un desnivell positiu de 1545m i un de negatiu de 915m.

Espot (1315m)
La experiència és ha sigut molt enriquidora! li recomano a tothom que visiti aquesta zona, que la respecti i que la gaudeixi!

viernes, 3 de agosto de 2012

Un vespre a l'Incendi de l'Empordà

Diumenge 22 de Juliol a les 15.52 tornava de la platja quan pel grup de whatsapp dels Voluntaris forestals rebo el missatge on deien: "disponibilitat de mitjans ADF per ajudar a l'incendi que de la Jonquera".

A les 17.30h érem 5 voluntaris concentrats al local preparats per sortir cap a la Jonquera. 
Vam pujar amb tres cotxes AP-7 amunt i pel camí ens vam trobar una columna de Bombers de la Regió Metropolitana sud i més tard una columna sanitària amb ambulàncies, mentre veiem a les pantalles que l'autopista estava tallada a la sortida 4. Tot plegat imposava un especial respecte.

Quan tot just havíem passat la sortida 5 de l'AP-7 i anàvem ja pràcticament sols per l'autopista el company Jordi Bayona ens informava que havien canviat el Punt de Trànsit (punt de trobada de mitjans d'extinció) i que en comptes de dirigir-nos a la Jonquera ens quedàvem a Figueres, cosa que no dóna massa confiança, i tot seguit ens informa que en un parell d'hores el foc havia cremat 5000 hectàrees!!!!!!! i que en una hora podia estar a les portes de Figueres!!!!
Crec que no oblidaré mai aquell moment amb en Joan Pla que venia amb mi al cotxe, es va fer un silenci que va durar potser un minut, mentre avançàvem glaçats per una AP-7 buida, cada cop més envoltats de fum....

En uns minuts vam veure la següent imatge:

19.30h Prop de Bàscara des de l'AP-7

El calfred que em va recórrer el cos en aquell moment....

Arribant a la sortida 4 de Figueres, ens vam trobar una retenció bastant important per sortir de l'autopista, vam avançar pel boral amb les sirenes tot esquivant la gent que havia sortit dels cotxes i ens van obrir el Peatge (#novullpagar style xD).
En pocs minuts ja voltàvem per una ciutat de Figueres envoltada de fum, on vam deixar de veure el Sol i les màscares eren cada cop més necessàries.
Vam arribar al Parc de Bombers, allà ja hi havia força gent, no sé si eren desplaçats dels pobles afectats o curiosos però allà esperaven mentre miraven tot el show de mitjans amunt i avall. La raó principal per entrar a l'ADF va ser precisament per no haver-me de quedar mirant si mai passa res semblant prop de casa meva, la impotència és una de les coses que més em molesten i ja no dic si he de veure parat com es crema l'entorn.
La veritat és que les cares que feien aquella gent, no eren pas agradables, entre espantats i impotents segurament després de veure la seva terra cremar d'aquella forma tant salvatge, on el foc saltava d'un lloc a l'altre aliat amb una tramuntana intractable.

Jo en aquell moment no me n'adonava, tot just preparàvem el material de protecció: Casc, guants, ulleres, màscara, etc.
En pocs minuts ja ens dirigíem a la carretera de Llers a Terrades, allà vam trobar algunes ADF de l'empordà que intentaven treballar, però en aquell moment la tramuntana era fortíssima, les flames saltaven arreu i un marge que cremava al costat dret de la carretera impedia el pas ja que les flames invadien tota la carretera. La terra crepitava d'una forma espantosa, només sortir del cotxe ja vam veure al voltant mitja dotzena de petits focs empesos pel vent. La situació era realment crítica, darrera nostre van arribar Mossos i un pagès que oferia la seva cuba d'aigua preguntant si podia ajudar. Allà no hi podíem fer res, així que tothom va girar cua cap a Llers.

Un cop al centre del poble de Llers tots concentrats, Agents Rurals, Mossos, ADF's, Medi Rural, Bombers i veïns que duien fruita, entrepans i aigua.
Allà al mig i de casualitat vaig trobar-me el cap dels Agents Rurals del Vallès Occidental, que havíem coincidit sovint quan estava al PVI i allà col.laborava amb els Bombers voluntaris de Viladecavalls.

A Llers potser vam passar la pitjor estona, estàvem allà parats esperant que les condicions milloressin, moments d'incertesa on ningú sabia que fer, no hi havia ordres a seguir més enllà del sentit comú. Vaig recordar Orwell i l'Homenatge a Catalunya.

Després d'uns 15-20 minuts ens van fer seguir a un cotxe del GRAF que ens va dur a un petit camp, després sense saber perquè van decidir tornar a la carretera de Llers a Terrades on havíem estat abans, seguint la cua de vehicles un d'ells va canviar d'opinió i va fer que els 3-4 cotxes que anàvem darrera ens perdéssim, així que vam tornar al poble per intentar comunicar-nos, ja que en aquell moment no sabíem on havíem d'anar.

Mentre esperàvem a Llers va arribar un veí, demanant ajuda per una Masia propera que s'estava cremant i el propietari intentava salvar el ramat d'ovelles, però no podien obrir la tanca i el sostre s'estava enfonsant. El veí que va venir estava bastant alterat, el seu amic ho estava perdent tot i el més perillós és que hi havia dipòsits de combustible. És molt dur dir-li que no el pots ajudar, però cal entendre que nosaltres els ADF no tenim ni l'equip necessari ni la formació per fer rescats o actuar en edificis o construccions. Per sort en uns minuts va arribar un camió de bombers que va seguir al veí.

Nosaltres ja retrobats vam marxar de nou a la carretera de Terrades, al quilòmetre 1. Ara el vent ja era molt més moderat vam començar l'extinció dels borals, i poc a poc vam anar apagant els diferents focus propers. Vam obrir una línia i en Pla i jo vam entrar al foc, aigua a terra a màxima pressió, ell controlava la llança mentre jo l'aguantava per no caure i tibava de la mànega alhora que vigilava no ens creméssim els peus. Allà dins feia moltíssima calor, el fum ofegava, tot i les màscares, l'olor intensa de matoll cremat, l'adrenalina pels núvols, la necessitat de mantenir el cap fred per no cometre errors.. tot plegat una experiència que encara no havia viscut.

Així ens vam estar unes 4 o 5 hores, fèiem torns per anar a omplir els vehicles d'aigua mentre companys amb eines de mà i motxilles d'aigua intentaven apagar els petits focs que tot i haver passat amb l'aigua es tornaven a encendre degut al vent.

D'aquella estona recordo sobretot el moment que un focus va encendre un pi i en la foscor de la nit, de sobte com si fos una torxa, tot el pi es va encendre i com una xemeneia va començar a escopir brasses i cendra, ens vam poder acostar amb l'aigua i ho vam extingir.

En aquella estona feia els següents tuits:


Un altre moment va ser quan estàvem extingint amb eines de mà un troç de terra, era ja fosca nit i veiem els focus per la llum que anàvem seguint i apagant poc a poc, fins que en un moment, aixeco el cap i la imatge va ser brutal! potser hi havia una vintena o una trentena de petits focs, un front davant nostre que s'endinsava en un camp i que cremava poc a poc i darrera les muntanyes es veia la llum d'altres focs. Molt desmoralitzador tot plegat.

Cap a la 1.30h ens van donar l'ordre de plegar, anar a Avinyonet de Puigventós on s'havia instal·lat un Punt de Trànsit. La carretera de Llers a Avinyonet era un continu de petits focs, un front molt dèbil de flames de menys d'un pam que s'endinsava potser 200 metres en un camp d'oliveres i arbres alts. Les oliveres i alguns pins cremaven per dins com si fossin "llars de foc". Avançàvem i el paisatge no canviava i així vam arribar a Avinyonet:


Punt de Trànsit d'ADF a Avinyonet de Puigventós 2.00h

A tot això al punt de trànsit, Creu Roja ens va donar aigua i entrepans (eren boníssims)! i després ja vam anar cap a Figueres ja que eren les 2h del matí i la majoria l'endemà treballàvem. Allà ens van informar que s'havia decidit deixar estar l'extinció, concentrar-se en la defensa de masies i zones d'especial risc i esperar a l'endemà per poder fer la extinció ja amb tots els mitjans i també els aeris.

Així que tota la columna del Vallès vam tornar cap a casa, cansats, envoltats encara de la pudor a cremat però amb l'alegria d'haver pogut col·laborar i aportar el nostre granet de sorra a l'extinció d'aquell terrible incendi que era impossible controlar.

De baixada ens vam creuar a tota la UME, un comboi d'una quarantena o més de camions, maquinaria pesada, camions d'extinció, un equipament brutal que potser ens hauríem de plantejar que estigués a disposició dels Bombers de la Generalitat i no a l'exèrcit que només actua en grans incendis.

Us deixo algunes fotografies dels companys dels Voluntaris Forestals de Terrassa:

Arribant diumenge a la tarda a Figueres

Diumenge tarda per la carretera de Llers a Terrades

Voluntaris Forestals de Terrassa actuant


martes, 3 de julio de 2012

Relats de Festa Major

Estem a dilluns de Festa Major!
Des de divendres que ha començat la festa, els dies han estat més intensos que mai, començant amb grans il·lusions i espectatives que poc a poc es van anar tombant i caient, fins augurar un panorama desèrtic!
És però l'esperança i potser un toc de sort i de bona gràcia que ha fet trobar en els moments més tristos el bri d'il·lusió per seguir endavant i trobar que al camí malgrat les ombres n'apareixen clarianes.
Ha estat aquest 2012 un comú denominador, l'#iniestazo! és a dir, trobar en el moment que creus que ja està tot perdut el millor dels resultats! aquella fita que et crea una sensació tan intensa...

Aquells moments màgics en que escoltant un cançó al mig de la teva ciutat s'atura tot i només hi ets tu! o baixar a plaça i veure una magnífica jornada castellera amb els Minyons de Terrassa, els Castellers de Terrassa i la Colla Jove Xiquets de Valls, o fer els tradicionals macarrons del JTTP després d'un any molt dur, però ensortir-te'n de la millor manera i al temps de descompte! :-) O pujar una nit de lluna plena on tramuntàrem la carena fins arribar a la Mola amb la avui ja constituïda Vella Guàrdia dels Carboners de Terrassa, un orgull ser i gaudir d'allà on tres pins fan un bosc espès!

martes, 15 de mayo de 2012

Quatre grans estius (PVI)

Ahir vaig tenir la meva primera entrevista de feina a una empresa multinacional terrassenca, molt lligada al món de l'enginyeria i la investigació en el món de les ciències de la salut (Telstar).
I una hora després de l'entrevista em van enviar un correu electrònic per dir-me que m'havien escollit per treballar aquest estiu amb ells.
La oportunitat és immillorable, poder treballar en una empresa important del món de l'enginyeria que s'adapta a les meves necessitats. No cal dir que l'alegria és enorme!

Això implica haver de renunciar a la feina d'informador forestal del Pla de Vigilància contra Incendis que durant 4 estius he estat fent sempre a la ruta 118 - Terrassa / Matadepera.

Enrere queden 4 magnífics estius on he après moltíssim! he conegut la meva ciutat i la veïna Matadepera com no la coneixia, he après a posar en valor el tresor que ens envolta a mirar més enllà dels edificis de la ciutat.



Són moltes les coses que en aquests dies d'estiu pujat a un tot terreny blanc han passat, moltes les experiències, les sensacions i les persones que he conegut, totes elles han contribuït a que el meu record d'aquests 4 anys sigui encara més meravellós.

En especial i en primer terme no puc sinó agrair als més propers, la seva feina, el seu bon tracte i la seva agradable companyia, de tots n'he après, de tots en guardo un grandíssim record. En Toni Amén el meu company de ruta durant tot aquest temps, en Joan Beltran de la ruta 111 i en Pere Amat de la 116-112, i també amb molt de carinyo tot i que amb menys temps l'Uri Lao, en Natxo Oñatibia i en Jordi Sanvicens de la 119 i l'Aitor de la 115. A més dels grans companys, en Jordi Costa com a enginyer en cap del Vallès Occidental no puc sinó agrair-li totes les gestions i la paciència. Així com l'eficiència (inusual al nostre Ajuntament) de la Protecció Civil de Terrassa: Mª Vicenta Villar i Mª Antònia amb qui el tracte ha estat excel·lent.

Els Voluntaris Forestals de Terrassa (ADF) agrupació a la que des que vaig conèixer en formo part, han estat sense cap mena de dubte una peça clau de tot aquest temps. Crec que són les persones amb qui més he rigut (i no és conya). Les tardes de dissabte i de diumenge sempre han acabat encara que per poca estona al Pi de Can Gonteres. Arribar amb el tot terreny allà, baixar i riure fins l'hora de plegar. Genial!

El Bombers de Terrassa que durant els primers anys desplaçaven una unitat a l'Obac també han estat importants tot i no treballar tant estretament com amb els altres hi va haver uns dies de gran sintonia.
Recordo passar-m'hi algunes grises d'aquelles que intenta ploure però no pot i xerrar sobre temes bastant profunds amb els qui jo pensava que eren simples membres d'un cos on es prima la força a el cap i on els meus prejudicis van quedar totalment soterrats. Tenim uns grandíssims Bombers, amb una capacitat crítica i un coneixement de l'entorn i de la vida política que tan de bo compartissin altres cosos de seguretat de la Generalitat. El fet més divertit va ser compartir una paella el dia que ells celebraven canvi de torn i nosaltres justament fèiem ruta conjunta, va ser segurament el millor dinar de tot l'estiu.

Els Agents Rurals (o com tothom anomena: "los forestales" xD) que són simplement l'èlit del món forestal, tenir plaça als Agents Rurals és més difícil que treballar a la NASA i tot i les breus estones que he compartit amb ells (sovint després d'un incendi) he après molt sobre com detectar les causes d'un foc i sense èxit m'han explicat més d'un cop part de la normativa de caça de la que sincerament he estat incapaç d'entendre.

Els vigilants del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac han estat uns grans companys sempre per la zona de Matadepera, amb els que he compartit moltes tardes al camí de Puig Codina, intercanviant informació, l'Albert i l'Elies han estat dos grans companys així com molts d'altres que a breus estones he compartit algun moment tot parlant i coneixent la realitat de cada lloc, un record també pels camises verdes!
D'entre aquests una figura curiosa va ser el primer guaita que hi va haver a l'Obac, el pobre es va passar quasi un mes amb una cadira i un para sol al mig de la muntanya fins que no li van posar la caseta.

Descobrir que el company de la 115, andalús de Còrdova, i un dia parlant-ne li vaig preguntar de quin poble era i va resultar ser d'un poblet "El Ochavillo del Rio" curiosament el poble d'on eren els meus avis materns.... #flipa

A més de tots aquests companys i companyes amb qui més temps he compartit, n'hi ha hagut una pila de gent amb qui potser només uns minuts hem comentat la jugada, entre ciclistes, excursionistes, gent passejant, esportistes, gent gran que caminava pel bosc i que cansat de no parlar amb ningú en tot el dia aprofitava per xerrar una estona, de fet recordo dues persones en especial. La primera un senyor de Les Pedritxes a qui havien operat feia poc del cor, ja que havia patit un infart i passejava sovint, no recordo de que vam parlar, però em va colpir, tenia molta energia aquell home.
D'altra banda recordo també una parella que anava bastant perduda i no sabien cap a un anar, els vaig fer de "guia turístic" i en dir-los que podrien anar al Gurugú em va explicar la història del Turó del Gurugú! Genial!!
Els Pagesos han estat també uns personatges bastant divertits, sobretot el de Can Font, amb qui vaig compartir algunes tardes i vaig veure per primer cop una ovella parint. També recordo el de la Masia Ègara i el que pastura pel Bon Aire.

La Ràdio era la única companyia que sovint teníem i hi ha històries (que no es poden explicar) molt divertides! però els millors moments sempre van ser amb I-207 on fire! i evidentment el bon rollo amb els diferents operadors del Control Vallès.

Hi ha moltes coses a explicar, la vida a la muntanya, la relació amor-odi amb animals, insectes i plantes... els moments d'angoixa per trobar-te perdut, la gent del Llac Petit, les excursions dalt d'alguns turons, pujar amb cotxe a El Pujol, les empanades dalt d'algun turó a l'hora de plegar, els més de 10 llibres que m'he llegit en aquest temps (El Alquimista, Guerra i Pau, Articulos de Larra, l'Home de Sant Petersburg, El economista camuflado, Iacobus, Todo bajo el Cielo, entre d'altres..) les onades de calor a 45º amb vent sec de l'oest, la boira intensa, la pluja torrencial, els gelats al Gurugú, la marinada a la tarda...



... i la música! els discos del Toni no només no s'assemblaven en res als que jo duia, sinó que la gran majoria d'ells ni els coneixia o no havia tingut la oportunitat d'escoltar, de manera que cada disc que posava era una experiència nova i alguns d'ells molt gratificants.

Per acabar recordo un dia boig de Sant Joan on crec que vaig establir un rècord, vaig veure 8 columnes de fum en un sol dia! (una columna per hora! xD). Els que més em coneixen sabran que el PVI té molts efectes secundaris, però un d'ells és la obsessió per les columnes de fum.

N'hi ha tantes de coses que han canviat o que he après amb aquesta feina... crec que la trobaré molt a faltar. Però tot té el seu moment, ara toca treballar en un altre àmbit on em sigui possible començar a construir una carrera professional.

Tots aquests records, cançons, moments, racons, no queden pas a l'oblit ni al passat, sinó que tots ells esdevenen des d'avui la base del meu futur, tots i cadascun dels camins que vaig recórrer són des d'avui més vius que mai! me'ls estimo més des del moment que sé que no es tornaran a repetir de la mateixa forma.

Acabo el PVI de la millor manera, amb un record immillorable de tot aquest temps, de totes les persones amb les que he compartit aquest temps, de totes les experiències viscudes i amb un futur millor. Què més puc demanar en els temps que corren?


viernes, 23 de marzo de 2012

La Terrassa Industrial

Vapor Gran
 Alçant la vista per la finestra de l'habitació es veuen arreu vestigis industrials del segle passat, on la ciutat es coneixia com la "Terrassa Industrial" o la "ciutat de les xemeneies" una ciutat pionera de la indústria catalana que exportava al mercat espanyol i a l'internacional tot lo relacionat amb el tèxtil, des de roba a tints passant per peces de maquinaria, serveis, etc. Aquesta era aleshores una ciutat productiva i també cal dir-ho, molt més bruta, emboirada i sorollosa, però com diu la gent gran de la ciutat "el soroll dels telers era sinònim de treball".

Avui dia el silenci productiu a la ciutat és absolut, amb el boom immobiliari Terrassa es convertí en "la ciutat de les grues" i la construcció tirava a terra la majoria dels antics vapors i magatzems, mantenint això sí, la xemeneia, per recordar on hi havia hagut un vapor. Ara aquestes xemeneies envoltades de pisos són l'exemple clar del que ha passat, hem construït pisos buits sobre les fàbriques que temps enrere havien col·locat aquesta ciutat en la punta de llança de la economia catalana i espanyola.

Xemeneia del Vapor Gran
Ara tenim a la ciutat les millors voreres del món, els millors camps de gespa artificial que es poden tenir, tenim els edificis històrics arreglats i reconstruïts, tenim una riera que n'hem fet un parc. Si ens parem a pensar en tots els diners que hi hem abocat són xifres realment desorbitades i sí! ara ja està fet i sí! és realment agradable tenir les esglésies de Sant Pere i el castell Cartoixa arreglat, sobretot pensant en l'agònica època que ens espera viure i en el temps que passarà fins poder tornar a invertir un sol € en aquestes parets.

Tot això crec que és un caldo de cultiu idoni perquè tard o d'hora algú trobi el mercat que faci girar de nou la maquinaria catalana, la indústria serà la que ens traurà de la crisi i no les especulacions immobiliàries o financeres. Tota economia que no es toca tard o d'hora cau, perd valor, confiança i s'arruïna, és el material el que ara i sempre ha sigut la base de qualsevol economia i és això el que cal potenciar. Cal un canvi de xip, recuperar els valors que les generacions precedents s'han encarregat d'oblidar, allò de la feina ben feta, de l'estalvi, la precaució, la responsabilitat, el compromís. Penso que poc ens poden ensenyar les "generacions del núvol" sinó que els referents els hem d'agafar dels nostres avis, d'aquells petits tallers que poc a poc creixien i es convertien en fàbriques, en la botiga que a base de feina i hores aconseguia ser rendible, en l'empresari que invertia els diners en noves fàbriques que creaven una riquesa local.

La globalització és un fet i no dic que no hi haguem de jugar, però per aixecar el cap en cal tenir una base i aquí cito a Larra que ho explica d'una forma realment clara:

"Hasta ahora, una masa que no es ciertamente la más numerosa, quiere marchar a la par de las más adelantadas de los países más civilizados; pero esta masa que marcha de esta manera no ha seguido los mismos pasos que sus maestros; sin robustez, sin aliento suficiente para poder seguir la marcha rápida de los países civilizados, se detiene jadeando, y se atrasa continuamente; da de cuando en cuando una carrera para igualarse de nuevo, caminando a brincos como haría quien saltase con los pies trabados, y semejante a un mal taquígrafo que, no pudiendo seguir la viva voz, deja en el papel inmensas lagunas, y no alcanza ni escribe nunca más que la última palabra. Esta masa, que se llama despreocupada en nuestro país, no es, pues, más que el eco, la última palabra de Francia no más. (...) los resultados de esta despreocupación superficial de querer tomar simplemente los efectos sin acordarse de que es preciso empezar por las causas; de intentar, en fin, subir la escalera a tramos: subámosla tranquilos, escalon por escalón, si queremos llegar arriba. <<¡Que otros van a llegar antes!>> nos gritarán. ¿Qué mucho, les responderemos, si también echaron a andar antes? Dejadlos que lleguen; nosotros llegaremos después, pero llegaremos. Mas si nos rompemos en el salto la cabeza, ¿qué recurso nos quedará?"

Ens en sortirem! penso que ens tocarà viure una època on amb molt esforç i molta feina, aconseguirem aixecar-nos!


Imatges del blog www.passatindustrial.blogspot.com

domingo, 18 de marzo de 2012

El Picnic Jazz com el Jove

El diumenge del Picnic Jazz és sense dubte un dels millors dies de l'any, com ho són també els dies de Jove de Festa Major.

Avui passejant per Vallparadís pensava en les diferències entre un festival i l'altre i a part de l'estil de música i de l'edat de la gent que s'hi mou, poques diferències hi ha, les paradetes estan a un costat i a l'altre, l'alcohol corre enllaunat arreu on miris i a la que voltes creues cortines de fum d'olors "característiques".

Foto del perfil de twitter @novajazzcava
La gran diferència però són els diners que el Picnic Jazz mou, evidentment guanyats per la qualitat i els patrocinis que té, però sobretot també pel suport que l'Ajuntament i la ciutat en general dóna a aquest festival. Poso la mà al foc que més d'un regidor i fins i tot l'Alcalde arreu on va parla bé del Festival de Jazz i anima fins i tot a empreses, caixes i bancs a donar-hi suport! (com fem tots els terrassencs).*

El Jove no té aquest suport del consistori, per tant aguanta amb la força de les entitats que l'organitzen, un pressupost de 0€ i molts pals a les rodes. Això sí el Jove té com el Picnic Jazz el suport popular que no falla mai a la cita, però que sovint també, és crític i en comparar amb altres ciutats troba pobre el Jove... no hi ha cap dubte que si l'oferta és pobre, el públic ho és en consonància.

Sempre m'agrada recordar l'any que ERC va entrar a govern i va exigir un pressupost digne pel Jove! aquell any Obrint Pas i Dr. Calypso a més d'una pila de grups novells van aixecar l'ànim de la joventut terrassenca, l'ambient era boníssim, gent d'arreu del país a Terrassa gaudint de la festa! per molts aquell va ser un Jove MEMORABLE!!.

Foto: Eduard Anguita
De manera que quan arribi festa major, i les plomes afilades de polítics i opinadors de la ciutat es preparin per fer diana sobre el "jove tu també pots..", els convido a aixecar el cap un moment, reflexionar i recordar que a finals de Març segurament passejaven pel parc de Vallparadís creuant-se personatges com l'ex-alcalde Royes, l'actual Alcalde, regidors de tots els colors polítics i evidentment amb tota la societat civil terrassenca i trobant durant el dia amics, coneguts i saludats que gaudien com tots d'un magnific dia de sol, asseguts a la gespa, cervesa en mà.*

A principis de Juliol per festa major molts joves (i no tant joves) estarem fent exactament el mateix, amb menys pressupost però amb les mateixes ganes de festa i de passar-nos-ho bé. Respectem-lo també.


Eduard González
Portaveu de les JERC del Vallès Occidental