Montserrat

Ja no m'empasso el discurs religiós, però no cal creure per sentir.
Avui mentre arribava a la montanya sagrada, m'he trobat com si tornès al niu, com anar al punt d'on tot va sorgir. Catalunya viu i creix sense perdre de vista allà on rau el pou del saber, el pou de la música, el pou de les emocions, potser per ser del Vallès tinc aquestes sensacions d'anar a un lloc especial...

Penseu que aquesta muntanya d'extranya silueta, per on al vespre els ja muribunds rajos del Sol, busquen esmunyir-se d'entre els pilars que fonamenten el dia a dia vallesà, són sovint objectiu de mirades en busca d'un lloc on recolzar-se i aparcar ni que sigui per uns segons els problemes, la rutina o simplement gaudir de l'espectacle que cada dia ens brinda la mare Montserrat.

Coincidint amb el "bicentenario" afegeixo, que allò que els espanyols, van necessitar revoltes, i morts "per la pàtria" aquí, Montserrat i un timbaler ens ho van estalviar!

A tall d'anècdota, els espanyols ho deuen tenir ven present, i el Quartell militar col·lindant amb la UPC-Nord recorda el timbaler!!