Punt d'Inflexió // Punt de sella

Primer de tot us convido a escoltar aquesta cançó del ja retirat Lluís Llach, persona prou estimada pel poble, proper i molt admirable, tot i que personalment vaig conèixer el seu repertori el dia que feia l'últim concert a Verges... més val tard que mai.



Aquests últims dies, han estat dies de canvi, de fet tot el mes de Juny ho ha estat...
Aquest mes, ens van eliminar de la fase d'ascens, estic d'exàmens, he començat a treballar al Pla de Vigilància contra Incendis, he entrat a JERC-Vallès Occidental, a ERC hem tingut el Congrés Nacional, emocionalment no han estat els millors dies, i tot plegat m'ha dut a un punt de dir prou!!

Ahir vaig fer allò que tant m'agrada de sortir amb la SH a fer un volt, i vaig escollir Marganell per trobar-me davant Montserrat, mai he entès perquè aquella montanya em transmet tranquil·litat, però ho, fa. Vaig parar-me al mig d'un camí amb paper i bolígraf i vaig decidir-me a deixar anar tot allò que em passava pel cap... us recomano la experiència...

Avui em decideixo a marcar un Punt d'inflexió, un Punt de Sella (pels entesos), un canvi de rumb ("pa los de la LOGSE"). No tinc clar el destí, però és allò de "caminante, no hay camino, se hace camino al andar" a més diuen que "piano piano si arriva lontano" per tant no hi ha gaire a dir, amb peus de plom, sense cometre errades, tiraré endavant allò que em proposo, que m'he proposat, i que en breu em proposaré.

Potser hi té alguna cosa a veure el recull de fotografies que dissabte ben entrada la nit vaig parar a mirar-me... el recull fotogràfic de me mare i se família, tresor personal, que mostra les arrels, l'essència... "Qui perd els orígens, perd la identitat", així dissabte vaig fer recull d'orígens, de records, d'històries que l'avia m'explicava del seu poble, de la gent, de la seva família, amb una clara intenció d'enfocar tot això, d'una forma útil pels moments i els problemes d'avui.

Aquesta és una fotografia del meu avi (dreta) a Còrdova, abans d'aquells tristos anys de la guerra civil, quan a la península encara es respirava tranquil·litat i molta indiferència i desconeixença dels rumors que venien de la ciutat. La més estreta relació que hi he tingut van ser un seguit de cartes que va escriure a se mare des de la presó de Sevilla. Sovint quan les llegeixo no puc estar-me de pensar en allò que en aquells moments li devien passar pel cap a un jove de 20 anys, camperol de tota la vida, on una tragèdia d'aquelles magnituds, els marcaria la vida, els amargaria la joventut i els obligaria a prendre decisions tan i tan importants com les d'emigrar de la seva terra tan amada per hom que sent els orígens per tal d'assolir uns mínims que els permetés sobreviure.

Trobo admirable que després d'una vida marcada per l'horror d'un poble enfonsat, i amb prou problemes de salut, encara tingués somnis!! admiro, com aquell camperol que passà a ser obrer, castigat per la presó, continuà endavant i en morir van trobar l'afiliació al partit comunista (encara il·legalitzat) i uns diners que guardava per comprar-se un cotxe.

És el poc que sé, però alhora m'és prou per prendre forces, i tirar endavant, perquè si ell després de tot encara tenia ganes de lluitar, jo n'haig de tenir més!! i fer allò que tants altres haguessin volgut fer, però que traves alienes els van impedir continuar somiant...

Per això "penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí".