i tu què penses pensar??

Saben aquell que diu: “A mi la política no m’interessa” o aquell altre: “A mi ja m’està bé” i aquell de: “A mi tan se m’enfot tot” també conegut com el “tansemenfotisme” jeje.

Bé tots plegats són fills del franquisme, molt sovint els trobareu en la franja dels 40 en amunt, persones que involuntàriament han interioritzat que queixar-se està malament, que demanar justícia, és utòpic, que exigir allò que et toca són 15 minuts aguantant llibres, i que alçar la veu o sortir-se del marc establert comporta un cop de regla als dits.
Estic segur que tots algun cop haureu sentit això en boca dels vostres pares, familiars i adults en general. És una història que és repeteix fins la sacietat, allò de “jo vaig córrer davant dels grisos”, suposo que ja enteneu per on vaig…

Un consell, No penseu com els vostres pares!!

Nosaltres som fills de la Democràcia, i aquestes històries del segle passat, són divertides de sentir, però no aporten rés.

Penseu que la societat adulta, avui dia, manté un conformisme a les venes sovint enganxós, però on els joves no hi podem caure, nosaltres sabem que “qui no plora no mama” i per aconseguir alguna cosa ens l’hem de currar, que ningú ens regalarà rés, i farts de sentir que “la joventut d’ara no és el que era”, jo els responc que tenen raó, que Nosaltres, som millor!!, nosaltres hem de ser els que trèiem del nostre país aquesta boira que hi ha sobre temes, com el sexe, la guerra civil, la política, etc.. temes on si us adoneu als adults no els agrada parlar-ne, pot ser no en parlen perquè al franquisme no se’n parlava?
Del sexe hi ha qui encara pensa que la homosexualitat es cura, de la guerra civil directament no pensen, uns saben que els comunistes eren dolents i els altres pensen que ho eren els falangistes, debat etern que un cop més no porta enlloc…

En especial us volia parlar de la política, però no d’aquesta política de “mica en mica s’omple la pica” perquè si tens set i la pica no és plena, te la beuràs i tornarà a estar buida… sinó de la política de la eficàcia, cal que el país funcioni, i avui dia ni l’administració és eficaç, ni ho són els nostres polítics, ni ho són les lleis!
Però és el sistema el que no funciona? o són les peces del sistema que no acaben d’estar ajustades?, jo més aviat diria que hi ha moltes peces que estan desgastades, d’altres que sobren i moltes que els hi cal un rajolinet d’oli…

Entrar en detalls seria impossible i no acabaria mai, però la reflexió és que allò que avui en diuen “política” no és més que un estira i arronsa entre uns i altres, unes ambigüitats lamentables i una falta de sentit del lideratge alarmant.
Però no cal pensar que el món s’acabarà que la vida no té sentit i que Catalunya està perduda, sinó que cal posar-se mans a l’obra, començar a exigir funcionalitat a allò que no la té, exigir allò que ens mereixem, crear, en definitiva, una societat participativa, que reclami als seus dirigents allò que troba imprescindible!!

Crits i Amunt!!